Tornar amb
les cordes al coll. Aquesta expressió, ja pràcticament en desús,
l’havia sentida en algunes ocasions, sempre per significar el fracàs d’alguna
mampresa. Com no canvie l’oratge no ens
cundirà l’estall i tornarem a casa amb les cordes al coll, és, més o menys
reconstruïda, la frase que vaig sentir a Blomac, tocant a Carcassona, en boca uns
veremadors de Xàtiva que collien a estall, quan comentaven que feia dies que
plovia sense treva i no podien acudir a les vinyes. Se’n va anar a Suïssa, i se’n va tornar amb les cordes al coll. En
una altra ocasió, va ser el meu sogre, Pasqual Llopis, qui va usar la frase, a
propòsit d’un negoci fracassat d’un parent seu que havia de menar una peada
(grup d’animals d’ungla: rucs, haques, cavalls…) cap a Navarra. Llavors em va
explicar d’origen d’aquesta expressió.
Antigament, hi havia el costum de prendre en
cura bestiar jove per criar-lo, i al cap d’un temps –normalment un any–
tornar-lo al propietari ja adult. Per exemple, un bou. El tracte s’emparaulava
durant una fira. El propietari i qui prenia l’encàrrec acordaven una quantitat
per la cura i manteniment de l’animal, que havia de retornar al propietari la
fira següent. Se’n podien demanar diverses bestretes durant l’any, fins
exhaurir la quantitat acordada. Es considerava que era millor no demanar-ne
cap, o les mínimes possibles. Qui això aconseguia feia a la fi un bon tracte,
alhora que mostrava bones qualitats administratives. Els qui no havien sabut
fer-ho així, la fira següent, després de lliurar l’animal ja criat al seu
propietari, se’n tornaven cap a casa sense diners, perquè ja els havien emprat
tots, i amb les cordes amb què havien dut l’animal fins a la fira al coll.
