Un vinarossenc exiliat, Àlvar Pasqual Leone (militant d’Unión Republicana) va publicar a La nostra revista de Mèxic ara fa 60 anys un curiós i interessant article sobre el literat i militar del seu poble, Wenceslao Ayguals de Izco. Creiem que aquest gran novel·lista mereixeria ser molt més conegut a casa nostra, ja que en el seu temps va gaudir d’un gran prestigi i va crear veritablement escola. La lectura del citat article és força didàctica, ja que d’una manera simpàtica i amena ens explica els quefers d’aquest enigmàtic personatge i ens dóna a conèixer allò que explicava la tradició popular vinarossenca. També hem inclòs una mena d’apunt biogràfic d’Ayguals, amb les seves obres més importants, per tal de situar l’escriptor dintre d’un període prolífic en el camp de la novel·la.
Apunt biogràfic
Des de terres del Maestrat mariner va eixir amb força un escriptor que havia d’esdevenir un important referent en els ambients culturals i literaris de la capital de l’estat, Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs 1801- Madrid 1873): un polifacètic literat i el màxim representant de l’anomenada "novela social” castellana. Va conrear la narrativa, la poesia, la dramatúrgia i la traducció, que el va convertir en un dels personatges de lletres més destacats de tot el segle XIX, i no cal dir que en la figura literària vinarossenca per excel·lència.
Quant al ram periodístic, va fundar i dirigir una llarga llista de rotatius: Guindilla, La Risa, El Dómine Lucas, El Fandango, La Linterna Mágica, El Telégrafo; alhora que va organitzar el 1843 tot un complex editorial sota el nom de "Societat Literària”, des de la qual volia difondre les idees progressistes i anticlericals dels escriptors francesos Sue i Voltaire. El seu domini de la llengua gala, el portà a realitzar una reconeguda feina com a traductor d’autors del més alt nivell: "De la propiedad” de Thiers, "El Collar de la Reina” d’Alexandre Dumas, "Los siete pecados capitales” d’E. Suñe, "Maria Stuart” de M. Mignet. Fins i tot, va fer ús del seu ampli bagatge en diverses llengües estrangeres en algunes poesies com: Oda a la Beneficiencia (francès) i Oda a la fama (alemany). Va conrear amb gran talent el camp de la dramatúrgia, amb el qual va aconseguir grans èxits i fama amb les obres: "Un aviso a las coquetas”, "Los dos Rivales”, "Amor duende o Cual es Mendoza”, "El Primer crimen de Nerón”, "Lisonja a todos”, "Los negros”, "Diós nos libre de la vieja”, "Invocación a las musas”, "Un Héroe de las barricadas”. Tot i que, sobretot, Ayguals de Izco serà recordat com el més famós autor i editor de novel·les en fascicles, que s’emmarquen dins del costumisme o la novel·la històrica de fets contemporanis. Va publicar les novel·les: "Ernestina o Fuera estranjeros”, "Tic-Tac”, "Los pobres de Madrid” i "La Caza maravillosa”, mentre que la novel·la històrica "El Tigre del Maestrazgo” tingué la versió francesa, i "Maria o La hija del jornalero”, va ser traduïda al francès, italià, portuguès i alemany. Aquesta novel·la va tenir una interessant continuació temàtica amb "La Marquesa de Bellaflor o El Niño de la inclusa” i "El Palacio de los crímenes o El Pueblo y sus opresores”.
Ayguals pretén cridar l’atenció dels pensadors i de les classes poderoses sobre les misèries socials, com ho demostra en la novel·la "Pobres o ricos o la Bruja de Madrid” (1850), en la qual entra, segons diversos estudiosos de la literatura castellana, en un procés ideològic que es pot catalogar com a socialisme utòpic. La seva finalitat com a escriptor i home polític era retratar els problemes essencials de l’època: la situació d’inferioritat de la dona, la detenció preventiva, la duresa de la llei. Sempre va demostrar simpatia per aquells que sofreixen, per les víctimes de la necessitat a la recerca d’una societat millor. El crític Antoni Elorza entra en una interessant argumentació quan situa la seva obra dintre del corrent polític i literari anomenat esocialisme utòpic”:
En las propias novelas del escritor levantino – a quien correspondería con justicia el título de Sue español -, aparecen más de una vez huellas de socialismo utópico. Pero la demagogia elemental que rezuman las páginas de Ayguals no debe llevar a una excesiva valoración de su dimensión socializante.
Finalment, ens interessa destacar el fet que va tractar alguns temes relacionats amb la història passada de la Corona d’Aragó, en alguns dels quals va fer ús de la seva llengua nativa com en el poema: "Als cantors de l’escena bèl·lica o Los nets dels almogàvers” (publicat a La Discusión el 1863), i en la cançó popular "Lo ball del diumenge”. Donat que va realitzar bona part de la seva carrera literària a Madrid, no va tenir una estreta vinculació amb el territori ebrenc. Tot i això, va ser un dels il·lustres col·laboradors del primer diari tortosí, El Ebro (1845), ja que l’unia una bona relació d’amistat amb el seu director, el mític periodista Josep M. Paulí, que s’encarregava de recollir a la ciutat les subscripcions per a les seves obres. Des del primer número d’aquest rotatiu es va donar publicitat a les distintes novel·les que anava traient el literat vinarossenc, i també a les seves traduccions que publicava des de la seva editorial eSocietat Literària”. L’admiració que despertà Ayguals entre els joves literats tortosins portà a un d’ells, en Sinesi Sabater, a la redacció d’una brillant poesia que exaltava la seva personalitat literària.
Un Article històric publicat a Mèxic el 1946
Ayguals de Izco, el bon liberal
Ningú no sap qui va ser l’Ayguals de Izco. En Vinaròs – el poble de l’Ayguals i el meu poble-, en la meva infantesa sentia parlar molt d’aquest personatge. Raonaven els vells mariners asseguts en el cafè Colón – taula de marbre, fum, got de rom, caliquenyo -, de cara a una pintura, molt negra i tota bruta, d’un senyor de rostre rodó, pelut i ros. De vegades, la meua mare deia: - Vaig a ca l’Ayguals”. Vivia encara una senyora, donya Isabel, que portava el cognom aureolat per la fama popular. Vivia tota sola. Vestida sempre de negre, anava a l’església major a missa, de matiner; al capvespre, resava el Rosari.
Un dia em varen portar a casa la senyora Ayguals de Izco. La velleta, molt prima, tenia un caire d’àvia trista, una blancor transparent i un somriure de monja. Sovint tocava el piano amb una delectació mística, la Llàgrima d’una verge, Pietà, Signore, de Stradella... Diuen que era molt rica. Vivia llavors amb una gran humilitat, en una casota de sales fosques, llargs passadissos, rajoles roges i lluents, escales amb els graons de Manises, finestrals que s’obrien a l’hort ombrívol, que no tenia altra alegria que el llimoner groc i verd en recollir un poquet de sol... L’únic luxe de ca casa eren unes pintures penjades a les blanques parets. Les havia pintades la senyora, quan era jove i tenia bé la vista i el pols. Pareixien quadres de l’escola romàntica anglesa.
Jo volia parlar amb la senyora Ayguals del Wenceslao, el seu avantpassat. I la bona dona feia un gest d’entendriment. Amb el dit llarg i prim, com un os ben net, assenyalada un retrat. Era ell. Rodó, roig, pelut, llum blava dels ulls, molt grossos. I baixava la mà. I no parlava gens. La senyora Ayguals de Izco era una beata i don Wenceslao havia estat un heterodox. Era millor no enraonar. Res no deia, doncs: com avergonyida...
Un dia vaig llegir, en un dels volums de Las memorias de un conspirador, de Baroja, que l’Ayguals de Izco "era un personaje ventrudo y vociferador”, o una cosa molt pareguda. I res més. Res, per tant, no podia saber. Res de la seua vida. Res dels seus llibres. Com a personatge llegenda, passava de boca a orella dels avis. Quin homenàs!
Vaig trobar uns llibrots de l’Ayguals a la biblioteca del Centre Republicà: María o la hija de un jornalero, El tigre del Maestrazgo, El Àngel esterminador, novel·lasesses romàntiques, història novel·lada, novel·la històrica. Cada dia m’era més interessant conèixer la tradició liberal que es feia cara i veu i llum en la humanitat potent d’aquell "personaje ventrudo y vociferador”. Pensava que Baroja no sabia gaire més que jo de l’Ayguals de Izco. Calia, doncs, trobar la biografia dels nostres homes. Calia tenir coneixement de la tradició romàntica i liberal que havia format el nostre esperit. El liberalisme de soca, a casa nostra, és la interpretació del revolucionarisme francès, com una justificació del progrés per la més ampla. Fonda i autèntica tradició dels pobles d’Espanya. Així suposava que era l’Ayguals.
I així era. Tancava els ulls i veia - any 18..- el petit Wenceslao sortir, fugint com un llamp de la casa del carrer de l’Àngel. Descarat i bellugadís, espavilat i valent, roig de mal pèl, com un dimoniet. Portava una fona amagada baix el jopetí per fer arca, o anava a nedar a les Capsaes o arreplegava caragolets a la platja. I quan tornava a casa, brut, esquinçat, obertes les sabates, caient-li les calces. La mare gemegava: "Déu meu! Quan es farà home?” I perquè es tornava un home com cal, son pare, un ric vinarossenc, va enviar el xicotet a Barcelona, a casa en Gironella, parent llunyà, amb qui tenia negocis. La família Gironella era de la més pura tradició liberal barcelonina.
Varen rebre’l amb una severitat amanuagadora, com la que cal tenir amb els fills esgarriats. Aquells que havia nascut per a lla llibertat, no s’avenia a viure tot constret i privat de moviments en l’escriptori d’en Gironella. Els braços, de petit sempre enlaire, agitats, no s’havien fet per a portat manguitos. No era prou, per als seus ulls grossos, la llum del quinqué. La comptabilitat li feia venir son: el qui tenia sang de dimoni, s’adormia com un àngel. Les cartes comercials en francès, anglès, italià, alemany, li estimularen la vocació per les llengües estranyes. I escrivia versos damunt el Llibre Major. La seua musa va se r una noia d’en Gironella. ! Aquest boig! Què s’haurà cregut! Quin escàndol!” Crits i aldarull que havien d’acabar en les llàgrimes tendres del casament feliç i desitjat...
A Madrid, els joves. Per al Wenceslao, la vida literària, els amics: el millor, un home d’esperit altíssim., melangiós: Fígaro, Sortia Espanya de les angunioses tenebres de l’ominosa dècada; havia mort Ferran VII, de maleïda memòria; Martínez de la Rosa, retornat del seu exili a Londres, era ja Rosita, la Pastelera; per a conhort de la mort de la Constitució del 1912, la Reina governadora ens havia ofert l’anomenat Estatuto Real; la revolució de la Granja... Espanya, encesa amb la primera guerra carlina. El Maestrat, niu d0àguiles, es veia a la llum dels incendis: Morella senyorial, el Port de la Bota coronat amb els pinets musicals; Sant Mateu, amb la meravella de la seva església arxiprestal; Catí, amb els seus palaus gòtics: Alcalà, Benicarló, restaven, fanàtics, amb la facció. Tan sols Vinaròs era liberal. Poble que es mira en la maragda de la mar. Cabrera pastava amb la sang de germans la seva terrible glòria militar. El seu Rei va fer-lo marquès de Morella. L’Ayguals va poder més que el Rei: Va batejar-lo amb el nom de Tigre del Maestrazgo, i amb aquest nom ha passat a la història...
En Vinaròs, els joves de les millors cases organitzaren un regiment de voluntaris, de cavalleria. Sortiren amb la dèria de posar en desfeta i fer fugir les partides d’en Cabrera. Aquest, nit i dia, en guaita, els deixà passar. I prenent-los per la reraguarda a les Cases d’Alcanar, dispersà l’il·lusori regiment de cavalleria. Vinaròs va plorar un centenar de morts; moltes famílies vestiren dol. Encara es poden llegir, a la Casa de la Vila, els noms d’aquells càndids herois de la guerra civil. D’entre ells en sobresurt un: Demetri Ayguals de Izco, germà de l’escriptor.
Mentrestant a Madrid, el Wenceslao tasta la mel de la popularitat. La vesprada de follia jovenívola en la qual els amics i ofereixen un àpat per l’èxit del seu drama Los negros, rep una carta colpidora de casa seua: li diuen la mort tràgica i valenta del seu germà. L’Ayguals renuncia a la seua glòria literària, la vida afalagadora de la Villa y Corte, i torna al poblet blanc i blau de la seua infantesa. Vol fer la guerra. Vol ser digne de la seua sang, vessada pel germà mort. A Vinaròs, és de seguida el regidor en cap i comandant de la Milícia Nacional. Naix l’Ayguals de Izco de les contalles dels avis.
Quina llevantada! Les barques tornen de la mar.- Agenollades en les roques, les dones alcen el clam i el prec a Déu pels mariners. El cel pesa com si fos de plom, color d’aquest dia. Les ones, enfurides s’esberlen en escumes blanques que fan més negra la llum de les aigües gràvides.
Molt prop de la platja una goleta mig ofegada, desarborada; homes a la mar. Es negaran, pobrets! Baixen els marinerots pel carrer de Santa Magdalena. Va amb ells el regidor Ayguals. Renecs. Silenci. Lluiten els homes, foradant les onades gegantines per disputar-los els nàufrags. Surten els mariners de les aigües, anguniosos, cansats, tremolosos de fred. Dotzenes d’homes han estat salvats de la mar: mariners, soldats carlins. Un pobrissó s’agenolla en adonar-se que és a Vinaròs i diu, a crits: e No ens mateu! No som dels d’en Cabrera!”.
El record maleït provoca el sentiment de la venjança. Les dones clamen: "Mateu-los”.
L’Ayguals de Izco obre els seus braços i fa una santa creu de perdó. I parla a la gentada: e Covards! Tots a la mar! A salvar els nostres germans!”.
Aquest home, el més home de Vinaròs, va venjar d’aquesta manera la mort del seu germà.
Els ulls del vellet tenien una llum generosa de llàgrimes: "El més homes de tots els homes de Vinaròs – deia el mariner, l’avi dels mariners -. Tot un home, com són els liberals...”
Trobarem un ampli apunt biogràfic i l’enumeració de la seva obra al primer volum del llibre d’Agustí Delgado: Vinaròs: sus hombres, sus nombres (Vinaròs, Antinea 1996, ps. 178-202). Mentre que Blas Araque va redactar el curt recull (només 64 ps.) eBiografía del señor Don Wenceslao Ayguals de Izco” (Madrid: Imp. De La Sociedad Literaria, 1851). De la seva obra s’han realitzat nombrosos estudis, enquadrats dintre de les anàlisis sobre la novel·la social i també l’anomenada enovela por entregas” que el va fer famós.
"Sociedad literaria de Madrid”, El Ebro n. 48, 1-XI-1946, p.192.
Justament la darrera pàgina que publicà eEl Ebro” en el seu darrer número està dedicada a les obres d’Ayguals: "Maria, la hija de un jornalero”, eLa Marquesa de Bellaflor, o el niño de la inclusa”, "El tigre del Maestrazgo, o de Brumete a General”, i a les traduccions "Clara Harlowe” i "Atar-Gull”. El següent paràgraf n’és un exemple: "Maria, la Hija de un Jornalero. Novela original de D. Wenceslao Ayguals de Izco. Edición de gran luja con más de 200 grabados. Se han repartido las entregas 53 y 54, últimas de esta notable publicación, con las cuales se ha repartido una elegante portada y el retrato del autor grabado en acero. Están de venta los dos tomos al precio de 200 reales”.
Sabater, S: ePoesía Acróstica”, El Ebro, n.35, 5-VII-1845, p.3. Aquest poema encapçalava cada vers amb les inicials del literat vinarossenc: Alza la frente, cisne portentoso,/ vengador noble de la patria mia:/ vuela do quier y escucharás gozoso/ el olor que merce tu María/ No hay un humano que al fijar los ojos/ cuidadoso de la misma de repente/ En su pecho no sienta los abrojos/ semejantes a aquellos que ella siente./ Lee más, y ya empieza a sollozarse/ al verla como aparta de si el vicio,/ orando al redentor para librarse/ animosa del torpe Fray Patricio./ Y quién habrá que vivas no te envíe,/ genio privilegiado? Quien no goza/ una sí y veces mil? Quién no se engríe/ al escuchar al español Mendoza?/ La francesa nación pensó algún día/ sola abundar en sabios... oh1 se engaña/ debe saberlo ya, pues tu María/ enseña que también tiene la España,/ y siendo tú uno de ellos, darte quiero,/ zeloso por el brillo de tu gloria,/ con puro amor, un parabién sincero,/ omniscio vate de eternal memoria.
La nostra revista. Ed. Catalònia. Mèxic, n. 3, 15-III-1946, p. 101-102.
