Aquests dies de Setmana Santa he deixat abandonat el bloc. La invitació a presentar el meu llibre El anarquismo individualista en España, 1923-1938, a la llibreria Gatazka, de Bilbao, amb entrevista radiofònica inclosa, va servir per aprofitar el temps i fer una visita a Euskadi, país que sempre té molta tirada per als catalans, i on ja he estat mitja dotzena de vegades.
Tanmateix, a la capital de Biscaia, no havia tornat des que l’estiu del 1988 m’hi vaig passejar unes hores tot esperant un tren. Certament, vint anys donen per a molt, i puc confirmar que el canvi experimentat per la principal ciutat basca ha estat profund. Com no podia ser d’altra manera, a banda de la trobada amb els lectors, vaig fer el que resulta propi de qualsevol turista: passejades a la vora del Nervión, visita al Guggenheim, i contemplació d’alguns dels elements més emblemàtics, adobades amb alguna conversa amb un col·lega historiador. De tot plegat, n’extrec algunes sensacions ambígües, i un regust agredolç.
Primer de tot, l’efecte Guggenheim. Com a bona part de les zones industrials europees, la ciutat ha estat transformada en el sentit que s’ha desmuntat a consciència la memòria històrica i econòmica. La ria ja és blava. Les fàbriques han desaparegut, i la pobresa detectada anys enrere, en època de reconversión, amagada sota l’estora de la ciutat d’ivori –hauníem de dir de titani- del comerç i els serveis. L’abelliment ostensible amaga amb eficàcia la vulnerabilitat d’una societat basada en l’especulació a tots els nivells. I la primera de les especulacions és la del propi centre de Frank Ghery. He de confessar que em va agradar molt, l’edifici, ple de creativitat i originalitat. Tanmateix, es veu clarament que es tracta d’una façana meravellosament dissenyada, alhora que una carcassa buida.
Atès que Bilbao no ha estat mai seu de cap monarquia, les col·leccions artístiques són limitades, així que els bascos es van treure de la màniga un edifici emblemàtic que tingués exposicions itinerants, amb un fons intern basat en obres contemporànies de discutible qualitat –com les escultures el·líptiques de Richard Serra-. I les exposicions temporals, que recorden molt a aquesta tècnica empresarial de traslladar la roba entre les diferents franquícies de la mateixa cadena per donar la impressió de la novetat permanent, no eren res d’altre món, gens superiors a algunes que he pogut visitar a Girona, Figueres o Badalona. La diferència, en tot cas, recau en una promoció que especula –mai millor dit- amb el valor imaginari de l’obra exposada.
Tot reflexionant sobre això, no puc deixar de pensar en l’excel·lent reflexió en forma de llibre que Gerard Horta publicà, de manera gairebé clandestina, sobre el Fòrum de les cultures –L’espai Clos-. Un muntatge que serveix per dur a terme polítiques de control social i enriquiment il·limitat a cercles limitats. La transformació de la ciutat, provocant la gentryficació de Bilbao n’és un exemple.
Com a corol·lari, en la visita posterior a Vitòria, ciutat tan magnífica com el que m’havien explicat, i suposo que derivat de la necessitat d’emular la capital econòmica d’Euskadi, n’han creat l’Artium, un altre d’aquests edificis emblemàtics, tan ple de deixalles artistiques, com buida de continguts culturals.
A tot això, dades inquietants. Tal com m’explicà un col·lega biscaí, tant el Guggenheim, com l’Artium, com altres edificis singulars que es reconverteixen en biblioteques, seus culturals, espais diversos, els pressupostos es disparen, i el personal que hi acaba treballant, no són funcionaris contractats, sinó gent en prevari subcontractada per conglomerat d’empreses amb una certa participació del capital exindustrial reconvertit en empreses globalitzades. Per suposat, en pitjors condicons, amb major precarietat i sense vincles amb un govern basc cada vegada més desentès dels seus propis ciutadans, i jo diria, que del seu propi país, malgrat les cortines de fum sobiranistes.
Com a mostra de tot això, vaig descobrir que, no només la seguretat, sinó els propis vigilants de les sales, els monitors que fan tallers amb els nens, o les noies de la guardaroba, tant del Guggenheim, com de l’Artium, com de gairebé qualsevol altra cosa que depèn del govern, porten uniforme d’Eulen, que jo pensava que era una empresa de vigilància, i que, un cop miro la seva web, descobreixo que està en gairebé tots els sectors inimaginables i que té una plantilla de més de 65.000 treballadors, és a dir, la meitat de l’exèrcit espanyol o gairebé el nombre de treballadors del Departament d’Educació a Catalunya.
A tot això, cal afegir que, com vint anys enrere, la sensació d’opressió política contra la minoria que no es deixa controlar ni per l’estat espanyol, ni pel pseudoestat basc, és pràcticament la mateixa.
Mare de Déu,... si Orwell aixequés el cap!
