Tornar a la Setmana Santa de Cuenca ha estat interessant 15 anys després d'aquella primera descoberta amb la Núria i el Jofre. La ciutat -i la festa religioso-popular- continua tenint els seus encants però també un regust caspós que ajuda a entendre que això d'Espanya és una altra cosa. Les chuletillas, el morteruelo, el ajuarriero o els fregits venen de gust... però costa de trobar un lloc a on et serveixin només una amanida i una petxuga a la planxa. I els zarajos, redescoberts 15 anys després, són realment una menja poc excel·lent. El més destacat de la Setmana Santa va ser "la ausencia de incidentes" amb les turbas de la processó Camino del Calvario que surt a les 5.30 del matí; i ja és de destacar després de veure com centenars (milers?) de joves i adolescents feien temps per les places conquenques amb un botellón gegant que va durar tota la nit.
Ja és ben curiós, una de les peces de la musica procesional que s'escoltava amb més silenci i respecte era una adaptació per a banda de cornetas y tambores de "La saeta", la cançó que va composar Joan Manuel Serrat inspirant-se en la música tradicional de les processons; l'adaptació forània de la tradició convertida en tradició... no sé si això deu ser bo.
De "tradicionalisme" mal entés a Cuenca n'hi ha més. Com un "José Antonio Primo de Ribera presente!" a una creu de los Caídos d'una paret exterrior de la Catedral, un carrer dedicat a monseñor Guerra Campos, la guàrdia Civil amb pistola escortant els passos de les processons o el toc de l'himne espanyol o el "ya viene el pájaro" militar quan les imatges entren i surten de les esglésies. Això preocupa menys que si les turbas es desmadren en una processor coneguda com la de los borrachos.
Llàstima perquè la ciutat té racons preciosos i la seva gent és molt amable.
Albacete, en canvi, em va sorprendre positivament. El tòpic del "caga y vete", que indica despectivament que no hi ha res a veure, em va semblar injust, en una ciutat gran, moderna, ben cuidada i d'edificis interessants. Un concert de cançons de pel·lícules diumenge de Pàsqua a Balazote (el poble manxec de la Bicha ibèrica) juntament amb la nevada a la Serrania de Cuenca venint de la Ciudad Encantada, van ser les dues sorpreses inesperades d'aquesta Setmana Santa tan freda i tan càlida que ens hem regalat.
Ara m'has matat... Jo tinc molt bon record dels zarajos (els recordo com una de les millors tapes que he tastat a les espanyes) que - una mica mes al nord - els coneixen com madejas... i ara, després de llegir-te, no se si atrevir-me a tastar-los altre cop o si deixar-me el bon regust del record.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Ara m'has matat... Jo tinc molt bon record dels zarajos (els recordo com una de les millors tapes que he tastat a les espanyes) que - una mica mes al nord - els coneixen com madejas... i ara, després de llegir-te, no se si atrevir-me a tastar-los altre cop o si deixar-me el bon regust del record.
Una abraçada;