I és que aquest invent meravellós, company inseparable per centenars de kilòmetres, ha complert per a mi una funció que certament no tenien prevista els seus programadors. M’ha permès mesurar el desenvolupament espanyol. M’explico: tinc un GPS comprat de fa un any. Imagino que els mapes que porta deuen tenir una antiguetat de tres o quatre anys com a màxim. I tot i això, en repetides ocasions m’he trobat conduïnt pel bell mig del que a la pantalla era el no res, un desert cartogràfic, el meu cotxe convertit en una fletxa blava que circula per un espai verge. Un fenomen, aquest, que es produïa sempre en les mateixes circumstàncies: jo rodava sobre una carretera nova de trinca, uns cops una autovia, altres una via d’alta capacitat. I sempre a una distància no gaire gran d’una carretera petita i vella que és la que els satèl•lits tenien ben identificada.
Trepitjar aquest asfalt nou de pocs anys o mesos, que deixa pel record milers de km de carreteres nacionals i regionals de traçat romà m’ha provocat pensaments contradictoris, o complementaris, no ho tinc clar. D’una banda és inevitable pensar en les balances fiscals, és clar. Quanta solidaritat hi ha, darrera d’aquestes carreteres! Però el pensament que segueix té més conseqüències: amb diners catalans o amb diners alemanys dels fons europeus, el cert és que aquelles terres i aquells pobles s’han beneficiat també d’una bona gestió per part dels seus governants, amb carreteres que estan entre les millors d’Europa. Això (amb altres ingredients, és clar) voldrà dir riquesa, progrés. I legítim orgull. Una realitat que des de Catalunya podem ignorar, com fan alguns. O una realitat que podem acceptar tal com és, i de la que ens en podem sentir en part ben satisfets.
Per això de vegades penso que, com els mapes del meu GPS, alguns farien bé d’actualitzar el seu discurs polític i la seva visió de la realitat i de l’Estat en el que viuen. O corren el risc de seguir conduint el seu projecte per allà on hi ha deixat d’haver camí.

