emigdi |
esportiu |
dimecres, 26 de març de 2008 | 16:06h
No he tingut mai gaire interès pels partits de la copa del borbó, ni tant sols per les finals, atès que sempre l'he considerada una competició aliena a la catalanitat que porta el nom del monarca de les Espanyes. Potser és una contradicció meua personal, ja que la lliga espanyola, com molts analistes han volgut demostrar, contribueix notablement a l'articulació de l'estat, amb la qual cosa tampoc hauria de ser del meu interès. Sempre he lluitat contra l'articulació d'Espanya. He de dir que vaig vibrar, però, amb la final de la copa "de su Majestad el rey" que se celebrà el 4 de juny de 1983 a l'estadi de la Romareda de Saragossa. El Barça va derrotar aquell equip, el nom del qual no vull recordar-me, per 2-1, amb un extraordinari gol de Marcos Alonso a 10 minuts del final. Marcos, un càntabre fill d'un exdefensa merengue, va volar i amb el seu vol ens va fer aixecar de la cadira d'un bot a tots els seguidors culés. Un partit que és recordat igualment per la botifarra que va fer l'alemany Bernl Schuster, aleshores vestia la samarreta blau i grana, als seguidors blancs que eren presents a l'estadi manyo. Qui l'ha vist i qui el veu!!! Tot i això, la mala baba actual ja la demostrava llavors! Era el Barça de Schuster i Maradona, que no va guanyar lligues perquè la cama i la mala llet d'Andoni Goicoetxea (el de l'Athletic de Bilbao) ho va impedir, enviant-nos els astres estrangers al quiròfan i fent-los passar una llarga temporada a la grada. També era el Barça que, al meu entendre, millor ha sabut jugar per les bandes, amb el canari Gerardo i l'asturià Julio Alberto com a laterals, i amb Lobo Carrasco i Marcos com a extrems, que sabien obrir el joc en tot moment.
Anys després vaig assistir a una final de copa en aquell mateix indret, la Romareda. Malauradament no vàrem tenir la mateixa sort. Va ser el 1996 i vàrem perdre contra l'At Madrid a la pròrroga. Va haver-hi un pal de Jordi Cruiff, aquell jugador que el pare ens imposava al terreny de joc i que mai no es va guanyar les garrofes. Com diu una expressió molt ebrenca: "no valia ni per a tacos d'escopeta".
I tant, Emigdi, va ser un partit mític. Un dels primers Barça-Madrid que recordo, ja que jo era bastant petit (tenia sis anys). Sobretot, se'm van quedar gravades dues imatges: el gol de Marcos Alonso i la botifarra de Schuster, que després hem vist repetida mil vegades. Pensant en aquell equip del Barça, com si repaséssim mentalment un àlbum de cromos, penso que teníem un equip molt potent, dels millors de la història recent. Amb molta sang, velocitat i bon toc de pilota.
a mi m'agradava moltíssim el joc per les bandes que feien els laterals i els extrems. Jugadors com Víctor Muñoz o Calderé eren autèntics pulmons, mentre que Schuster i Maradona eren d'una gran categoria. Els recordo amb tanta estima perquè era l'època en què estava a l'institut i probablement quan el moment en què més he seguit el futbol, i el Barça en concret, de la meua vida, com gairebé tothom.
Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
No he tingut mai gaire interès pels partits de la copa del borbó, ni tant sols per les finals, atès que sempre l'he considerada una competició aliena a la catalanitat que porta el nom del monarca de les Espanyes. Potser és una contradicció meua personal, ja que la lliga espanyola, com molts analistes han volgut demostrar, contribueix notablement a l'articulació de l'estat, amb la qual cosa tampoc hauria de ser del meu interès. Sempre he lluitat contra l'articulació d'Espanya. He de dir que vaig vibrar, però, amb la final de la copa "de su Majestad el rey" que se celebrà el 4 de juny de 1983 a l'estadi de la Romareda de Saragossa. El Barça va derrotar aquell equip, el nom del qual no vull recordar-me, per 2-1, amb un extraordinari gol de Marcos Alonso a 10 minuts del final. Marcos, un càntabre fill d'un exdefensa merengue, va volar i amb el seu vol ens va fer aixecar de la cadira d'un bot a tots els seguidors culés. Un partit que és recordat igualment per la botifarra que va fer l'alemany Bernl Schuster, aleshores vestia la samarreta blau i grana, als seguidors blancs que eren presents a l'estadi manyo. Qui l'ha vist i qui el veu!!! Tot i això, la mala baba actual ja la demostrava llavors!
Anys després vaig assistir a una final de copa en aquell mateix indret, la Romareda. Malauradament no vàrem tenir la mateixa sort. Va ser el 1996 i vàrem perdre contra l'At Madrid a la pròrroga. Va haver-hi un pal de Jordi Cruiff, aquell jugador que el pare ens imposava al terreny de joc i que mai no es va guanyar les garrofes. Com diu una expressió molt ebrenca: "no valia ni per a tacos d'escopeta".
I tant, Emigdi, va ser un partit mític.
Un dels primers Barça-Madrid que recordo, ja que jo era bastant petit (tenia sis anys). Sobretot, se'm van quedar gravades dues imatges: el gol de Marcos Alonso i la botifarra de Schuster, que després hem vist repetida mil vegades. Pensant en aquell equip del Barça, com si repaséssim mentalment un àlbum de cromos, penso que teníem un equip molt potent, dels millors de la història recent. Amb molta sang, velocitat i bon toc de pilota.