Ferran Aisa; Les avantguardes. Surrealisme i revolució (1914-1939). Editorial Base. Barcelona, 2008, 358 pp.
Les avantguardes artístiques i literàries, amb formes i continguts transgressors van sacsejar l’Europa del primer terç del segle XX. Des del moment en què Tristan Tzara, al mateix cafè on Lenin conspira, estableix les bases del moviment Dadà, fins el darrer cartell d’en Carles Fontserè, just abans del seu exili de tercera a París, Europa viu una revolució que subverteix les bases de la cultura. Tanmateix, sovint l’espectacularitat del missatge fa obviar les raons de fons, i els canvis estètics imposats pels diversos ismes esdevenen una boira de guerra que impedeix percebre el rerafons de les transformacions que els nous artistes expressen des de les seves obres. La dispersió acadèmica entre la història de les arts plàstiques, la literatura o la música també dificulten la comprensió d’un fenomen d’arrel revolucionària i llibertària que esdevé un qüestionament radical de l’ordre burgès i de mercat consolidat al llarg d’un segle XIX on s’ha assolit definitivament la victòria de la revolució industrial sobre les dissidències. I això és el que explica perquè les avantguardes són tan referenciades, i alhora tan poc i mal conegudes.
Per al cas català, la cosa és més greu. La desmemòria endèmica del país ens ha fet oblidar que Barcelona va ser co-capital, juntament amb París i Zuric de les avant-guardes artístiques, o que el període estudiat va ser dels més gloriosos pel que fa a l’efervescència social i cultural del país. No és estrany que Ferran Aisa hagi dedicat la seva darrera obra a indagar sobre aquest conjunt plural de moviments sovint contradictoris. De trajectòria tardana, encara que amb una darrera dècada extraordinàriament prolífica, Aisa s’ha dedicat a reescriure, des d’una perspectiva més fresca, el panorama històric i cultural de la Catalunya del primer segle XX fins a la catàstrofe del 39. Des del 2000, quan rep el premi Ciutat de Barcelona per la seva història de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fins l’actualitat, s’ha dedicat a recuperar els perfils menys coneguts de Salvat Papasseit, Víctor Colomer, Joaquim Maurín o a reconstruir la Catalunya del modernisme antiburgès. En aquest sentit, no seria una exageració considerar l’escriptor i poeta barceloní com a cronista alternatiu de la ciutat, el “Permanyer” de Diagonal cap a baix. Com a activista contracultural de l’efervescència social i artística dels setanta avortada abruptament per la consolidació de la segona restauració a uns anestesiants vuitanta, l’autor va experimentar a escala pròpia el conflicte entre les desordenades i fecundes avantguardes enfront la castració cultural del vichy català.
La referència inicial a Guy Débord ens emmarca ja bona part dels continguts. Aquest pensador ens recordava com sovint l’espectacle mata el missatge. I com el sistema acaba arrossegant l’expressió artística al costat fosc de l’economia, i, un cop desposseïda d’esperit subversiu, les avantguardes acaben per ésser absorvides i explotades a partir de l’esperit especulatiu del mercat de l’art, en un procés, tantes vegades contemplat, de domesticació de la transgressió.
Al llarg de les més de tres-centes planes del volum, amb una certa tendència a l’abús de l’enumeració, es procedeix a practicar una exhaustiva anàlisi del rerafons artístic, polític i social de les avant-guardes, a partir dels orígens dels antagonismes entre modernisme i noucentisme, on resta ben palès que, més enllà de qüestions estètiques, trobem una lògica de divisió social. I que l’hegemonia noucentista només és possible a partir del moment en què determinats sectors socials passen a ocupar poder institucional. El volum també s’ocupa d’allò que sovint obliden els historiadors de l’art, amb una formació menys global que Aisa, la dimensió de la sociabilitat, a partir d’una certa anàlisi i descripció, més de la bohèmia negra que la rosa. Tampoc no oblida, ans al contrari, l’impacte en l’art de la dinàmica política, en especial dels processos revolucionaris com el soviètic, que enlluerna la majoria de la intel·lectualitat catalana compromesa, i com tot plegat degenera en el lamentable espectacle dels diversos sectarismes, tant polítics com artístics.
Bona part del llibre, d’altra banda, i com no podia ser d’una altra manera, esdevè una crònica dels noms més destacats en les arts i la literatura d’aquest període. Des d’un Papasseit ja biografiat per l’autor, fins a l’epicentre empordanès de genialitats –Dalí, Miravitlles, Pujols, Deulofeu,...- La crònica del surrealisme, des de la seva pluralitat i les dimensions més desconegudes, fins a l’especial relació de Lorca amb una Catalunya capdavantera en sensibilitat cultural social, que al llarg dels trenta esdevenia la meca de tot aquell que es pensava que un altre món, equidistant del model burgès i del sectarisme soviètic, era possible, o que aleshores el país mantenia un cert lideratge cultural respecte d’un món hispànic admirat de l’esperit llibertari de la ciutat. L’oblit del passat, i els èxits pòstums del franquisme, ens han portat allà on som. I sort que tenim un Ferran Aisa que ens ho recordi.
