(S)avis. TV3 va programar ahir al vespre, amb motiu de la mort de Josep Benet, l'entrevista que Mònica Terribas va fer-li fa uns mesos per a la sèrie (S)avis que la productora Bat a Bat, del Grup Cultura 03, ha enregistrat per a TVC i que consta de tretze capítols dedicats a personatges que són entrevistats cadascun per un periodista diferent. Entre els interviuats, a més de Benet, hi ha per exemple Fabià Estapé, Neus Català (que per molt valor que pugui tenir el seu testimoni trobo molt aventurat elevar-la a la categoria de sàvia) i Jordi Sabater Pi. Entre els entrevistadors Josep Cuní, Xavier Graset i Ramon Pellicer. Això d'interviuats, gairebé en desús, ve a tomb perquè aquests dies he fet una immersió als convulsos anys trenta gràcies a la lectura dels treballs d'Irene Polo recollits a La fascinació del periodisme, un compendi d'obligada lectura per endinsar-se en l'efervescència d'aquells temps, en la pràctica periodística de l'època i, en especial, en la de la pionera de la professió al nostre país que malauradament va exercir massa poc temps. El cas és que aleshores no es feien entrevistes sinó intervius.
El nou programa, que suposem que aviat entrarà oficialment a la graella de TV3 després de la imprevista estrena oficiosa d'ahir, té la particularitat que els personatges són entrevistats en tres localitzacions diferents i pel que sembla les converses s'amaniran amb vídeos i intervencions de persones del carrer o amb vincles amb els protagonistes. Recursos que imagino que intenten dinamitzar les entrevistes i fer-les més digeribles tot adaptant-les, per imperatiu d'audiència, al format televisiu dominant. Crec que és un gran error. Entenc que el ritme i el format han de ser els més àgils possibles com exigeix el mitjà. Però em nego a acceptar que una entrevista a un personatge de relleu, amb coses interessants a dir que van molt més enllà de l'estricta actualitat, no sigui capaç d'atraure el públic sense artificis sobrers. Prescindir de tot el que és prescindible, que distreu, és la manera de donar el màxim relleu als continguts del missatge. Cal que l'espectador se centri en allò important. Per això no podem trencar el discurs de l'entrevistat desviant l'atenció del receptor cap a altres coses. Si calen aquests recursos per aconseguir audiències deu ser que els entrevistats no tenen suficient profunditat per connectar amb la gent o que el públic no està preparat. Si és això segon vol dir que tenim un problema social i cultural greu i que la televisió, amb el seu enorme potencial, té ara més que mai l'obligació de desenvolupar una funció formativa, que serveixi per culturalitzar la població i elevar el seu llistó, motivant-la a aprofundir en el coneixement i a exercitar la seva capacitat crítica. Sé que trobar la fórmula per fer de la televisió una eina pedagògica no és fàcil. El mateix Bernard Pivot, que va convertir l'espai de literatura Apostrophes en un fenomen mediàtic a França, reconeix que ara seria més difícil repetir l'èxit. S'haurà d'esprémer la imaginació al màxim i córrer el risc d'equivocar-se però no ens podem resignar a concebre tot programa partint de la idea que l'audiència no respon a segons quins productes.
Mònica Terribas, en l'entrevista amb Benet, en algun moment es va veure superada pel personatge i va perdre el fil del que explicava, com per exemple quan l'historiador i referent del catalanisme polític i cultural qualificava de barbaritat el mal anomenat Memorial Democràtic impulsat pel Govern. I totalment tendenciosos van ser els comentaris de Terribas quan Benet, que proposava un estat associat a Espanya, va dir que si això no era acceptat no quedava altra via que la separació amistosa. "Vol dir que això és possible per les bones?", va qüestionar Terribas, per acte seguit recordar la Guerra dels Balcans. Si la Terribas, que és la Terribas, ja no va estar a l'alçada m'esgarrifo de pensar en les entrevistes que poden haver perpetrat els altres conductors de l'espai.
Obama, un somni americà. Aquest és el títol del documental, per dir-ne d'alguna manera, que el 30 minuts va emetre diumenge passat. No vull estendre'm en comentar-lo però qualsevol teleespectador amb un mínim de criteri va poder constatar que es tractava de pura propaganda, d'una biografia construïda a mida del personatge. Tots els testimonis que hi apareixien parlaven meravelles d'un Obama que la veritat és que té un perfil molt baix. Sort que aquí no votem als Estats Units, del contrari la Junta Electoral i el CAC haurien d'haver-se pronunciat sobre el que presentat com un documental era un simple espot de llarga durada.
La biografia de Martí de Riquer. "Això no interessarà ningú". Aquestes diuen que van ser les primeres paraules de Martí de Riquer quan Cristina Gatell i Glòria Soler van entossudir-se a escriure la biografia de tan il·lustre homenot. Les dues autores del treball que va rebre el Premi Gaziel han dedicat cinc anys al projecte i el fet que siguin les mateixes historiadores que van escriure Records de quasi un segle, resseguint la trajectòria i el pensament d'un altre savi amb majúscules com l'admirat Miquel Batllori és ja tota una garantia. Recordo que la seva lectura em va resultar d'enorme ajut en el moment de documentar-me per entrevistar el pare Batllori al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès, on amb només 23 anys vaig tenir l'honor de conèixer-lo i compartir-hi dues hores de conversa. Martí de Riquer, però, s'equivocava en el vaticini. Perquè la seva biografia interessa i molt per més que un dels llibreters de la Documenta de Barcelona, on vaig comprar-me'n un exemplar la setmana passada, també se sorprengués que tal obra tingués sortida. Quan la llegeixi se li esvairan els dubtes. Jo ja hi estic enganxat.
