Tenim una llengua afortunada
que ens ha donat el recurs de transitar el camí entre el jo petit i la frontera
de la nostra casa gran, girant com un mitjó la triada de lletres que descriuen
la identitat intima i mínima i el sostre
vers on despleguem veles.
El nom es el meu mon,
arrecerat i personal, que no comparteixo amb ningú que es digui igual. Em dic i
em diuen, son les dues claus que han repartit a distints zeladors per evitar
tota confusió sobre qui soc.
El punt d’encontre
entre aquests dos cartells que assenyalen direccions no del tot coincidents és
el rètol de l’entrada a la meva
propietat personal: el nom que sap tothom.
El sap fins i tot el
ministre de treball i seguretat social que m’escriu –ai!- una melindrosa carta
personalitzada, el sap el pocavergonya que prova si em tempta una Visaoro, el sap
l’organisme de gestió tributària que fa la feina bruta de l’ajuntament, i el
sap l’indecent cambra de comerç que m’extorsiona amb el seu recurs cameral sota amenaça
d’embargament d’un compte corrent que s’haurà de pintar a l’oli.
El meu nom el sap tot
déu! Perquè amagar-lo sota anonimat si no puc desaparèixer de les llistes de
passar llista?
Viure d’amagatotis és
una irresponsabilitat, o encara més, una creu, el camí empedrat cap a
l’estrès i la depressió. Si em busquen
Aleshores sortirà
aquell que no coneix ningú, el nom veritable que marca l’intersecció entre
l’ordenada del nom que sap tothom i l’abcisa del mon que aquell nom s’ha creat.
I veurem que passa.
No som qui diem ser ni
diem qui realment som.
Pocs ho saben, alguns
ho endevinen, i la majoria morirem sense saber qui hauríem pogut arribar a
ésser.
Diuen els arcans que el
veritable nom és el conjur per prendre la possessió d’allò anomenat.
Jo no m’ho crec, l’Osser
és veritable i ja ho veieu...
