Al número d'aquesta setmana del setmanari CRÒNICA, d'ONTINYENT, m'han publicat aquest text al voltant del que és avui una "trista" realitat: les agressions de fills a pares. Ací us el deixe.
Fa
poc els mass media donaven la notícia
d’uns pares de Galícia que havien sol.licitat al jutjat que es fera càrrec de
la seua filla adolescent doncs eren incapaços de conviure-hi pels
maltractaments que els causava. Ho havien intentat per tots els mitjans i no ho
havien pogut aconseguir; per la qual cosa renunciaven a la responsabilitat
educativa que els corresponia. La gent tenim por a aquestes notícies i preferim
silenciar-les per tal de no alarmar la població. Per això a penes es parla en
públic del maltractament dels fills als pares.
Aquestes
conductes són bastant més freqüents del que semblen, encara que no arriben a
extrems com l’esmentat. El que passa és que no se solen denunciar. No sols
maltracten xiquets i adolescents, sinó també joves. És suficient tenir en
compte aquestes dades: l’any 2004, hi hagué 5.100 denúncies als jutjats per
maltractaments dels fills contra els pares; l’any 2005, 6.886 denúncies. Quan
els pares arriben a l’extrem de denunciar els seus propis fills, el calvari que
han hagut de recórrer ha hagut de ser llarg i penós. Entre xiquets i
adolescents se sol donar únicament el maltractament psicològic. Als joves es
donen els dos tipus.
Tot
açò ens presenta uns interrogants. Si abans no solia passar, o era en algun cas
excepcional i patològic, i ara és més freqüent, què ens està passant? Són els
xavals d’avui dia pitjors que els d’èpoques anteriors? Per què els xavals s’han
convertit en dictadors i maltractadors dels seus propis pares? No convé amagar
el cap com l’estruç. Pense que quasi res passa per casualitat i aquestes
conductes menys. Existeixen causes que originen aquestes conductes agressives.
L’agressivitat és part de la natura
L’agressivitat
és un component innat de la natura humana. Amb ella emprenem moltes tasques i
fem front a les dificultats. Si està sotmesa i controlada per la raó i la
voluntad és un recurs que ajuda a madurar i créixer. A l’inrevés, quan està
descontrolada i sotmesa als seus capritxos i a les sensacions del moment és una
força destructora que s’endú per endavant el que troba al seu pas, tant de les
coses com de les persones, incloses aquelles a qui més vol.
L’agressivitat
s’expressa fonamentalment de dues maneres: de forma física amb l’ús de la força
mitjançant cops de pota, empentes i agressions, si són persones, i destrucció
del que hi ha per davant si són coses; i de manera psicològica: insults,
amenaces, paraulotes, menyspreus, gestos, expressions facials, burles, ironies,
rialles, desvalorar el que fan, no respectar normes de la casa, etc.
La
personalitat del violent és insegura, frágil, dependent i té la sensació que la
seua identitat personal està amenaçada. Per això intenta manifestar amb
conductes agressives que posseeix una personalitat forta i segura, que no s’esporugueix
davant les dificultats. D’aquesta forma emmascara els seus problemes. Preté que
els altres el temen i fugen i d’aquesta manera descarrega les seues tensions,
aconsegueix el que vol, controla la situació i esdevé el centre d’atenció.
Les conductes violentes tenen un
origen
Quan
l’agressivitat pren expressions violentes, és quan ens duem les mans al cap I
ens preguntem com s’ha pogut arribar a aquesta situació. El nostre fill no és
dolent, però té unes reaccions i uns comportaments que ens fan la vida impossible,
diuen aquests pares. Potser tinguen part de raó, però cal comprendre com
s’arriba a aquestes situacions.
No
em referesc en aquesta reflexió als casos patològics o als xavals que procedeixen
de famílies molt desestructurades, sinó de les famílies normals i corrents, que
presumeixen cada dia d’estar donant una bona educació.
Les
conductes agressives tenen molt a veure amb l’educació que estem donant als nostres
fills i les maneres d’actuar cada dia. Quasi sense adonar-nos-en els consentim
tot el que necessiten o volen. Cada vegada valoren menys el que costa aconseguir
les coses. Els protegim de qualsevol frustració sense ensenyar-los a suportar
els revesos de la vida. Els eduquem en un ambient en què determinades conductes
resulten impensables i inacceptables i ara es converteixen en normals i
quotidianes. Se’ls permet quasi tot a casa. No saben valorar les coses en el
seu preu just i l’esforç que està fent la família. La seua paraula és la llei,
ja que sense obrir la boca ja tenen allò que desitjaven i molt més. Existeixen
poques o cap norma a la casa. No se’ls ensenya a assumir els conflictes i
donar-los solució. No han aprés a tenir frustracions. Se’ls deixa total
llibertat a casa davant
L’autoritat
o no existeix o s’és excesivament tolerant, de tal manera que els fills no
saben descobrir els límits o s’aprofiten de la permisivitat dels seus pares.
Avui inclús presumeixen molts pares que són molt tolerants, fins al punt de no
fer un seguiment dels seus fills, els defensen quan trenquen les normes i
disciplina o manifesten conductes violentes, tant al carrer com als col.legis.
Així s’expliquen les queixes constants dels professors dels comportaments de
molts xavals a les aules par tal d’imposar ordre.
L’agressivitat
també té a veure amb l’absència de valors ètics com el respecte, l’educació, la
llibertat responsable, tenir les idees pròpies, ser conseqüents, la
responsabilitat de les coses, saber dialogar, l’esforç, el treball,
l’autoestima.
Com afrontar aquestes conductes
Si
els fills són xicotets és convenient que els pares assumesquen la
responsabilitat d’educadors per ells mateixos. No cal deixar-los en altres
mans, ja que aquesta és tasca tan important com donar-los de menjar. Els valors assenyalats
duen a enfortir la pròpia personalitat ja des de xicotets.
Si
són adolescents cal definir bé els papers de cada u, pares i fills. Cada u ha
de desenvolupar el seu paper. L’autoritat és imprescindible a l’educació i cal
realitzar-la de manera raonable.
Cal
analitzar aquelles conductes agressives, com crits, insults, burles, amb els
propis fills i evitar-les en l’ambient familiar. L’autocrítica ha d’estar
present en les relacions. Perquè això siga així cal que la comunicació en la
família funcione de manera sistemàtica. Treballar l’afectivitat. Han de descobrir
que els estimem, Cal expressar-ho freqüentment, però no amb regals o donant-los
tot el que desmanen, sinó mitjançant la paraula i la vida.
