En Joanet i la Teresa són un exemple del que és l’amistat de veritat. Ahir van venir a dinar a casa la meva mare. Feia temps que la meva mare volia que vinguessin i, per fi, han estat a casa seva.
En Joanet era el millor amic delmeu pare, es portaven pocs mesos de diferència i es coneixien des que eren petits i jugaven al barri on varen néixer. Des d’aleshores sempre ven ser amics, una amistat que només la mort del meu pare, ara fa disset anys, va trencar. Però aquesta amistat ha continuat amb la meva mare. La Teresa, l’esposa d’en Joanet des de fa cinquanta anys, ha convidat a la meva mare a casa seva a dinar o a quedar-se uns dies diverses vegades des que la meva mare va quedar vídua, tots dos li han mostrat que l’amistat inicial d’en Joanet amb el meu pare s’ha transmès a les dues mullers i que pot ser tant forta com entre els dos marits, no en va ells dos van mantenir l’amistat durant més de seixanta anys.
Ara en Joanet en té vuitanta-un, els mateixos que tindria el meu pare, i quan el miro recordo les coses que m'explicava el meu pare d’ells dos i me l’imagino parlant amb ell.
Sempre he cregut que les amistats veritables, les amistats fortes, les que uneixen la gent, són les que fem a la infantesa o a l’adolescència, com a molt tard durant la joventut, hi haurà excepcions, però aquest exemple em reafirma.
Una setmana abans que em casés, vàrem anar al casament del fill d’en Joanet i la Teresa. El meu pare tenia molèsties al coll quan empassava saliva, unes molèsties que li arribaven fins l’oïda. En Joanet també havia tingut molèsties a l’oïda i al coll i li van detectar alguna cosa a l’oïda i li van curar. Recordo que el meu pare li explicava els símptomes que tenia i li preguntava si eren els mateixos que havia tingut ell. Tots els símptomes coincidien i el meu pare semblava tranquilitzar-se, com qui busca alguna cosa on agafar-se. Una setmana després ens vàrem casar la Montserrat i jo, quan érem de viatge de nuvis li van fer una biòpsia al meu pare i li varen diagnosticar càncer de laringe, tres mesos més tard el meu pare moria. Aleshores veig entendre tot el significat d’aquella conversa entre els dos amics.
Ahir vàrem dinar a casa la meva mare amb en Joanet i la Teresa, un dinar entranyable parlant del passat i del present, mirant fotos antigues i fent-ne del dia. Passat i present. Una amistat, ni més ni menys.
Ara en Joanet en té vuitanta-un, els mateixos que tindria el meu pare, i quan el miro recordo les coses que m'explicava el meu pare d’ells dos i me l’imagino parlant amb ell.
Sempre he cregut que les amistats veritables, les amistats fortes, les que uneixen la gent, són les que fem a la infantesa o a l’adolescència, com a molt tard durant la joventut, hi haurà excepcions, però aquest exemple em reafirma.
Una setmana abans que em casés, vàrem anar al casament del fill d’en Joanet i la Teresa. El meu pare tenia molèsties al coll quan empassava saliva, unes molèsties que li arribaven fins l’oïda. En Joanet també havia tingut molèsties a l’oïda i al coll i li van detectar alguna cosa a l’oïda i li van curar. Recordo que el meu pare li explicava els símptomes que tenia i li preguntava si eren els mateixos que havia tingut ell. Tots els símptomes coincidien i el meu pare semblava tranquilitzar-se, com qui busca alguna cosa on agafar-se. Una setmana després ens vàrem casar la Montserrat i jo, quan érem de viatge de nuvis li van fer una biòpsia al meu pare i li varen diagnosticar càncer de laringe, tres mesos més tard el meu pare moria. Aleshores veig entendre tot el significat d’aquella conversa entre els dos amics.
Ahir vàrem dinar a casa la meva mare amb en Joanet i la Teresa, un dinar entranyable parlant del passat i del present, mirant fotos antigues i fent-ne del dia. Passat i present. Una amistat, ni més ni menys.
Albert Castany.
Montgat, 30 de març de 2008.
Montgat, 30 de març de 2008.
