cbort |
dilluns, 7 d'abril de 2008 | 04:02h
El títol pot sorprendre a molts, sobretot la paraula decadència. Molts, dic, dels qui pensen en clau progressista, és clar. Tanmateix, arrel d'un article de Xavier Rubert de Ventós a El País de diumenge 6 d'abril he repensat reflexions que jo ja feia fa temps.Rubert de Ventós ens ve a dir que la naturalesa humana és incapaç de respondre als ideals que els humans mateixos construïm. Dit d'una altra manera: mai no ens comportem a l'alçada dels valors ètics inherents als ideals d'una societat millor, que diem defensar. Rubert de Ventós ho diu gràficament: "no som ni socialdemòcrates". És a dir, ni tan sols creiem en el principi de la igualtat d'oportunitats quan, per exemple, volem per als nostres fills més títols que ningú i que estiguin el més ben posicionats possible en la rampa de sortida per a la competitivitat.
Amb tot, continua essent necessària una alternativa global, mundial, progressista, d'ampli espectre; amb tot, continua essent necessari imaginar un món més just i diferent. És possible complir el lema "un altre món és possible"? (segueix...)
Aquests dies s'han reunit a Londres un grapat de mandataris socialistes, socialdemòcrates, progressistes, de centre social, etc. Entre ells, el més heterodox és Bill Clinton, l'únic dels presents que no governa. Ho han fet per plantejar-se polítiques globals, per fer des de la globalització unes polítiques progressistes. No neguen la globalització ni la crucifiquen, volen aprofitar-la per incidir globalment en un món global. Aquest fet demostra que tot i les limitacions humanes que ens explica Rubert de Ventós, els humans també som sensibles a la injustícia, i l'anhel per millorar el món també forma part de la naturalesa humana. En tot cas, la reunió de mandataris és una petita anècdota davant de tants i tants moviments arreu que lluiten per millorar les condicions de vida i per fer efectiva la igualtat d'oportunitats, el repartiment de la riquesa, els drets de les minories, de les dones, etc.
Personalment penso que el socialisme o alguna de les seves formes té futur.
Entre les virtuts del socialisme hi ha l'universalisme. És una ideologia aplicable arreu del món perquè els seus valors poden ser àmpliament compartits. Això mateix ja li pot confegir una força internacional. I si, a més, el socialisme mundial expressat en algun organisme encara inexistent, fuig dels dogmes perfeccionistes que dibuixaven fins fa molt poc unes societats absolutament perfectes i felices, té un bon recorregut. És allò dels futurs imperfectes que deia Raimon Obiols en un llibre que portava el mateix títol.
El trìade Llibertat, Igualtat i Solidaritat (l'antiga fraternitat) té encara avui una força important que ha perviscut més enllà dels dogmes marxistes (o del que els humans vam fer amb el marxisme).
A casa nostra hi ha diverses forces que se senten hereves del socialisme. El PSC, ERC i IC-V. Tots es defineixen com a socialistes, socialdemòcrates, ecosocialistes... I això és bo. No obstant, han de redefinir amb precisió què és el catalanisme, el sobiranisme en el marc d'una ideologia més àmplia. Perquè tinc la impressió que sovint ens mirem el melic i només veiem els nostres "ismes" i ens oblidem de situar-los en un marc més global. La llengua, la cultura, la identitat malmeses per la història, reivindicades, han d'entrar en la dimensió de la injústicia/justícia, en el si d'una ideologia universal que no defensi la uniformitat com algunes interpretacions errònies del socialisme, sortosament ja molt superades, excepte, potser, en estats molt jacobins o de tradició jacobina com França i Espanya.
Reprenent el fil del principi i acabant alhora, no crec en la decadència del socialisme, precisament perquè si bé la naturalesa humana no arribarà mai a l'alçada dels ideals més justos, el món és paradoxalment massa darwinista per als humans mateixos.
Personalment penso que el socialisme o alguna de les seves formes té futur.
Entre les virtuts del socialisme hi ha l'universalisme. És una ideologia aplicable arreu del món perquè els seus valors poden ser àmpliament compartits. Això mateix ja li pot confegir una força internacional. I si, a més, el socialisme mundial expressat en algun organisme encara inexistent, fuig dels dogmes perfeccionistes que dibuixaven fins fa molt poc unes societats absolutament perfectes i felices, té un bon recorregut. És allò dels futurs imperfectes que deia Raimon Obiols en un llibre que portava el mateix títol.
El trìade Llibertat, Igualtat i Solidaritat (l'antiga fraternitat) té encara avui una força important que ha perviscut més enllà dels dogmes marxistes (o del que els humans vam fer amb el marxisme).
A casa nostra hi ha diverses forces que se senten hereves del socialisme. El PSC, ERC i IC-V. Tots es defineixen com a socialistes, socialdemòcrates, ecosocialistes... I això és bo. No obstant, han de redefinir amb precisió què és el catalanisme, el sobiranisme en el marc d'una ideologia més àmplia. Perquè tinc la impressió que sovint ens mirem el melic i només veiem els nostres "ismes" i ens oblidem de situar-los en un marc més global. La llengua, la cultura, la identitat malmeses per la història, reivindicades, han d'entrar en la dimensió de la injústicia/justícia, en el si d'una ideologia universal que no defensi la uniformitat com algunes interpretacions errònies del socialisme, sortosament ja molt superades, excepte, potser, en estats molt jacobins o de tradició jacobina com França i Espanya.
Reprenent el fil del principi i acabant alhora, no crec en la decadència del socialisme, precisament perquè si bé la naturalesa humana no arribarà mai a l'alçada dels ideals més justos, el món és paradoxalment massa darwinista per als humans mateixos.
Estic d'acord globalment amb el teu post.
Només m'agradaria remarcar que, com tu reculls, a la fi, el fracàs de tota possibilitat de progrés social orientat a la felicitat de les persones acaba quan quan interpretacions, actuacions o expressions concretes —no sempre aplicables arreu, mai permanentment vàlides, potser errònies o inviables d'arrel, necessàriament discutibles, vulnerables a les errades i la corrupció dels humans— es perceben com a fonamentals quan haurien de ser accessòries, superen les ideologies i esdevenen erròniament primordials, fins i tot per sobre dels valors en nom dels quals es van concebre.
És, en definitiva, el triomf del dogmatisme —prejudicis, fanatisme—, de la rutina i de les falses pureses sobre el raonament crític i el sentit comú, la capacitat d'adaptació als canvis, la possibilitat d'enriquiment i millora a partir de dubte i el diàleg...
... i en el cas del catalanisme, en el cas de la defensa d'aquesta nació malaurada, coincideixo amb tu que només té futur si s'enten i s'explica com a exemple i conseqüència de convenciments ètics sòlids, i s'exerceix en aplicació de valors universals, com la justícia, com tu remarques. Perdut aquest nord, perduda la raó i perduts els arguments, perdut també el futur. I així, el catalanisme seguiria el camí de tantes causes mortes en vida —lentes, estúpides i pesades com zombies eixelebrats—o que esdevenen mòmies hieràtiques però abans de morir ja eren immòbils i l'evisceració havia començat en vida i pel cervell.