Aquesta pel·lícula és una autèntica obra mestra del cinema negre, d’aquelles que et fan quedar clavat a la cadira -o al sofà- fins al final. Noms il·lustres hi van participar: James M. Cain hi va posar la novel·la, Raymond Chandler el guió (quins grans diàlegs!), i Billy Wilder va col·laborar en el guió i la va dirigir. El repartiment és extraordinari: Barbara Stanwyck, Fred MacMurray i Edward G.Robinson. Destaca, esclar, la Stanwyck, de femme fatale amb perruca rossa. Aquesta actriu tenia una classe infinita. Hi ha una colla de seqüències inoblidables: Barbara Stanwyck darrere la porta, MacMurray saltant del tren, totes les escenes en què Robinson elabora hipòtesis del crim davant del nerviós MacMurray, el tiroteig final… És un meravella de principi a fi. Ara bé, un cop vista, un no pot evitar preguntar-se: la policia no és una mica tanoca?; ¿la poca velocitat del tren i els senyals evidents en el coll del marit no són suficients per sospitar que hi ha hagut un assassinat? (Està clar que la policia feia nosa als guionistes). ¿I la història de la filla afirmant que Barbara Stanwyck havia matat la seva mare no està fora de lloc? (Un relat gòtic ficat amb calçador a l’interior d’un film noir). I un apunt final sobre les motivacions criminals de Fred MacMurray. Encara que al començament sembla un home seduït per una femme fatale, al final t’adones que realment només el preocupa la rivalitat amb el seu idolatrat Edward G. Robinson.
