En aquest article parlo sobre el recurs que suposa l'aigua, com l'administrem, quins usos en fem i la mancança de polítiques que blindin la durabilitat, la sostenibilitat i la coherència sobre l'ús que fem de l'aigua.
Ls solucions existèixen, però falta voluntat política!
Ara fa dos anys però les coses encara no han canviat!
( llegiu l'article...)
Cap a una nova cultura de l’aigua
L’aigua és alhora base de
la vida, recurs natural, recurs econòmic, factor polític i, en definitiva, la
clau del futur de la humanitat.
L’aigua és un dels recursos naturals més
importants, per no dir el més important, que hi ha en els nostres ecosistemes ,
i com a tal un element que és imprescindible per la vida de tots els éssers
vius, ja siguin vegetals o animals ( aquí hi trobem l’espècie humana),
nosaltres, les persones, la fem servir amb diferents finalitats ja sigui per
usos industrials , agraris o domèstics.
Ja què l’aigua és un bé comú hauria de tenir
polítiques publiques que blindessin la durabilitat, la sostenibilitat i la
coherència sobre l’ús que fem de l’aigua, em refereixo a polítiques que no
permetin que les indústries contaminin els rius.
Històricament, hem
demostrat que podíem modificar els cursos d'aigua i regular-los al nostre gust.
La qüestió que ara se'ns planteja és com intervenir en els sistemes hidrològics de forma
sostenible. Qüestió que porta immediatament a interrogar-se de nou
sobre la relació cost-benefici -no només en termes econòmics- d'aquesta
intervenció i, sobretot, a pensar en les possibles alternatives que tenim al
nostre abast per assolir l’objectiu final.
Però es clar un govern que vulgui promocionar polítiques d’aquestes
característiques, no pot tenir models de creixement urbanístics que trenquin
amb la sostenibilitat de les zones afectades i dels seus ecosistemes, com és el
cas de diferents governs, estatals, autonòmics, provincials i municipals que
han governat o governen a l’estat espanyol.
Podem posar el cas de l’anterior govern
estatal que volia fer un transvasament d’aigua de l’Ebre cap a Murcia més
concretament a Marbella, localitat que més camps de golf té per metre quadrat
de la península i que segurament menys pagesos deu tenir, sota l’argument d’una
suposada solidaritat van estar a punt d’acabar amb un dels ecosistemes més rics
del nostre país el delta de l’Ebre, i no només per deixar sense la totalitat
del cabdal de riu fins arribar a
Així només aconseguirem acabar amb les
existències d’aquest recurs per culpa de pensar que amb l’aigua es pot fer
negoci, en comptes de pensar en planificar un bon ús tant col·lectiu com
individual, que ens permeti mantenir aquest bé per coses realment necessàries com
per exemple el reg dels camps i horts.
Per això apareix com a resposta a tot això
des de diferents organitzacions dels moviments socials un corrent de pensament
i d’acció, que tenen com a objectiu principal una nova cultura de l’aigua.
Les dues primeres paraules de l’expressió nova cultura de l’aigua
subratllen elements clau d’aquest concepte. Respecte a la novetat, cal recordar
que l' expressió nova cultura de l'aigua apareix a l’estat espanyol, en el
darrer decenni, a partir de la convergència entre moviments socials,
ecologistes i científics.
El terme cultura per la seva banda no és un vernís retòric.
Al contrari, posa de relleu la veritable dimensió holística d'aquest nou
enfocament. Estem parlant, per una banda, d'un acostament científic en què cal
comprendre el cicle de l'aigua i la funció en els ecosistemes. Però per una
altra, l'aigua es contempla també com a component del paisatge físic i
emocional d'una comunitat, en definitiva, un veritable patrimoni cultural i
identitari. Aquesta visió és com a mínim tan important com la primera.
La presència del PHN
( Plà Hidrològic) com a mostra d'un vell paradigma ha funcionat com a esperó
per a la nova cultura de l'aigua. El pes cada cop més gran de la
sostenibilitat, com a marc de referència general, ha estat el clima favorable
en què el concepte ha pogut créixer. De fet, la nova cultura de l'aigua
s'inscriu plenament en el desenvolupament
sostenible i en comparteix els objectius, referits en aquest cas en
una temàtica concreta, però amb implicacions globals, donat el paper central
dels recursos hídrics.
La racionalització del consum fa disminuir la demanda. Si
aquesta condició es dóna, les grans obres hidràuliques, que solen malmetre els
ecosistemes, són cada cop més difícils de justificar. El consum majoritari es
produeix en l'àmbit agrícola. Una reducció d'aquest consum repercuteix doncs de
manera molt significativa en el total. Un altre aspecte pel qual és interessant
reduir l'aigua que es gasta en el reg és el fet que, un cop consumida, l'aigua
no es pot reutilitzar, cosa que sí que és possible en l'àmbit domèstic.
Actualment existeixen tècniques suficients per reduir la
despesa d'aigua en l'agricultura com la instal·lació de comptadors i
l'aplicació preferent del reg per aspersió o degoteig,tot i que el problema no
són les tècniques disponibles sinó el preu de l'aigua. Aquest preu no
reflecteix el seu cost real, a causa de l'esquema de subvencions i a unes
tarifes inadequades. En conseqüència molts agricultors no senten la necessitat
de limitar l'ús de l'aigua, ni tampoc la d'invertir en reparar les deficiències
de la xarxa de distribució per reduir les pèrdues.
La indústria, els municipis en la gestió de l'espai públic i
els usuaris domèstics també tenen a l'abast moltes
alternatives per reduir el consum. En el primer cas, l'aplicació de
la tecnologia i la mateixa planificació empresarial són la clau. En el segon,
l'implantació de les agendes 21
ofereix un ventall de possibilitats que van de la xerojardineria
a la instal·lació de mecanismes específics en edificis de l'administració.
A la llar, hem de recordar que el WC i la dutxa o bany sumen
el 50% del consum total d'aigua. Aquí cal un canvi d'hàbits, hi ha un cas a
l’estat espanyol d’un poble andalús anomenat Marinaleda que tenen un projecte
de minimització del consum de l’aigua i la reutilització d’aquesta que és molt
interessant. També la tecnologia ens ajuda amb les aixetes o els
electrodomèstics dissenyats especialment per assolir graus elevats
d'eficiència.
La reutilització d'aigües és una altra forma de baixar la
demanda d'aquest recurs. Per fer-ho cal separar les conduccions de les aigües
residuals de les aigües pluvials. L'aigua de pluja es pot emmagatzemar per
proporcionar aigua al WC o al reg. Pel que fa a les residuals, és important, de
cara al seu reciclatge, distingir entre aigües grises, que provenen de la
dutxa, rentaplats o rentadora, de les aigües negres
que són les del WC i les de l'aigüera.
Les aigües grises poden tenir dues vies de reutilització. Una
in situ que suposa reconduir-les per omplir la cisterna del WC o pel reg.
Aquest sistema es pot aplicar tan a la llar com a hotels o bugaderies. En
aquests dos tipus de negocis els sistemes de recirculació d'aigües es comencen
a estendre. Una altra forma de fer-ho és quan l'aigua surt a l'exterior de la
vivenda, local o edifici. En aquest cas és important separar les conduccions
d'aigües grises i negres.
En separar les unes de les altres, s'alleugereix la tasca de
reciclatge de les primeres, que esdevé més fàcil tècnicament i també més
econòmica. El grau de tractament de les aigües grises dependrà del seu ús
final. El nivell de depuració requerit és menor si el destí de les aigües és el
reg agrari, de camps de golf o de zones verdes sense ús directe -com per
exemple una rotonda-. S'incrementa si és per rec d'espais públics amb contacte
directe de les persones. Finalment, ha de ser perfectament depurada en casos
d'aigua per a piscines, recàrrega d'aqüífers i alguns processos de rentat.
La reutilització és bona per reduir el consum però també per
fer baixar la quantitat d'aigua que cal passar per la depuradora per després
abocar-la als rius, llacs o al mar. Els estudis han demostrat que les aigües
depurades solen causar el fenomen de l'eutrofització
en les aigües dolces o salades que les reben. Aquests fenomen suposa un notable
increment de la presència de fòsfor i nitrogen, contingut en l'aigua depurada,
que ocasiona un creixement massiu d'organismes especialment d'algues i una
disminució de l'oxigen.
Les aigües reutilitzades que contenen aquest nitrogen o fòsfor
són en canvi òptimes per al reg ja que aquestes dues substàncies beneficien les
plantes. Un sistema de reutilització generalitzat -del qual estem lluny avui en
dia- frenaria la necessitat de més depuradores i per tant limitaria els costos
creixents de la seva construcció i manteniment.
Un estudi de membres de l’àrea de fisiologia vegetal de
La utilització, de
forma controlada, de les aigües residuals depurades per al reg de cítrics en
l’àrea de Castelló pot generar una sèrie avantatges entre les que trobaríem:
- Les aigües tractades poden suposar una font
constant i segura d’aigua que ajudi a pal·liar la manca de recursos
hídrics de la zona.
- Existiria una disminució del cost de l’aigua
destinada al reg.
- L’aportació de nutrients per a les plantes que
subministren aquest tipus d’aigua permetria reduir el consum de
fertilitzants.
Quan s’han
analitzat els paràmetres que defineixen la qualitat de la fruita s’ha pogut
determinar que el tipus d’aigua de reg no ha produït cap efecte advers. Després
d’ uns anys de regar amb aigua residual urbana depurada, tant en la producció
com en les característiques de la fruita no difereixen en termes generals, de les obtingudes en les collites habituals
de la zona.
Els canvis d'hàbits i les inversions en la línia de reduir i
reutilitzar s'inscriuen en un marc general que, òbviament, ha d'estar en
sintonia amb la nova cultura de l'aigua. En aquest nivell el més important ja
no és la voluntat individual sinó la decisió col·lectiva expressada a través de
la política i de la presa de les grans decisions sobre el model de
desenvolupament.
La cultura sostenibilista s'enfronta a un perill seriós fruit
del seu propi èxit. L'extensió del concepte sostenible en àmbits cada cop més
diferenciats en desvirtua de vegades el contingut. Cada cop se sent més
l'expressió creixement sostenible en molts discursos però, a l'hora de demanar
precisions sobre el significat que hi ha al darrera, acabem descobrint que en
realitat es volia dir creixement sostingut.
Conclusions
La nova cultura de l'aigua és una expressió que ha fet
fortuna perquè ha estat capaç d'aplegar l'anàlisi científica, la sensibilitat
cultural i la mobilització política amb uns objectius comuns. Aquests objectius
plantegen un canvi d'enfocament sobre l'antiga visió dels recursos hídrics
basada en la idea d'explotació sense límit. En aquest sentit la nova cultura de
l'aigua participa del desenvolupament sostenible.
La nova cultura de l'aigua no tan sols se situa en l'àmbit
teòric sinó que està penetrant cada cop més el terreny de l'aplicació pràctica
tant per part de persones individuals com de col·lectius. Comença també a ser
la base de les polítiques públiques en el sector de l'aigua.
Jordi
López i Solera
