Les nostres paraules ja no crearan cançons ni topònims. El nostre seny ja no suspesarà les crisis diàries. La nostra rauxa ja no farà trontollar el món. Ja no serem res.
Quan un company sentimental d’en Boadella sigui el cap de cartell de la festa d’aniversari de la premsa musical aborigen ja no serem res. Quan els altres deixin de ser-ho ja no serem res.
A les muntanyes de Navarra la llengua del monstre ha lapidat vergonyosament un dels nostres morts, encara que ell no ho sapigués. Afortunadament, els mots d’un savi bascó han salvat de la humil·liació absoluta el cadàver, l’àngel que vetlla per la nostra existència. Gràcies savi. De tot cor.
M’has recordat les brases que resten de l’imperi, d’un imperi de seny i rauxa que quan passa l’oreig rebroten flamejants. I potser innocentment, m’has fet creure que els meus tan sols s’equivoquen, que no ho fan amb mala fe ni és que ja són l’altre.
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»
INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE de Salvador Espriu
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.
B. 1965