Marinero soy del amor
y en su piélago profundo
navego sin esperanza
de llegar a puerto alguno
Señor don Luís, mozo de mulas
Començo aquest camí, un dia qualsevol, a la Biblioteca de Nou Barris. Ho faig amb el sabor de la ploma d'un mestre. D'un mestre de grafia dolça i planera que em transporta pels camins que, de manera més modesta, el destí familiar em porta a trepitjar ben aviat.
Santa Madrona és el contrapunt d'aquest país eixorc, un espai de repòs on els pins, les taules de pedra i les llars de foc aprofiten els plecs dels barrancs de la serra per crear espais d'intimitat familiar i d'amistançats i tòrrids amagatalls d'amor. En aquestes hores, és buit. Tan sols un sol home desfà el camí de la Corbera dels vençuts. Ho fa amb el calmós pas d'un espai sense hores, d'un país de temps pausats.
L'ermita, d'ampla façana i rellotge de sol, mira a migdia. Un migdia que es diu Barranc Tancat i que hem de remuntar per guanyar la carena. Carenejant-la un bocí vers la Ribera, els ulls s'encongeixen amb les parets de la Serra de Cavalls i s'eixamplen amb les vistes de la plana de Corbera, de Corbera i de Gandesa. Dues ciutats que semblen rivalitzar en tamany i propostes, en somnis i projectes. I és que, des de les alçades, es pren consciència dels solcs que la rella del progrés deixa marcats en la dura terra.
Dalt de Cavalls, el vertigen és més pregon encara. Alçat en la macabra tribuna del camp de batalla, sents les campanes del Pinell i se't glaça el cor. Toquen a morts?
No. Toquen les hores, però les restes d'una trinxera amb impúdics espiells et permeten escrutar la plana terra i sentir ben vives encara les veus dels que hi van ser i encara ho sotgen. Et parlen de bombes, de bales, de l'esqueix de la pell, de muscles esventrats, d'óssos romputs, de sang brollant per les ferides. Morts, violència, guerra... Enmig d'aquest obscè i macabra pandemònium de misèries humanes, una flor. La bella flor de Roland.
Roland fou un gegant. Un gegant de la Ribera. Un addicte a la recerca de l'amor etern dels cims i les congestes. Assegut al terra, contemplo el bust deixat pels veïns de Benissanet en aquest indret. Fullejo el llibre de visites i hi trobo la glossa d'un bon home. Maldestre i llagoter, hi deixo uns convençuts mots que, potser, no són per ell, potser per ningú.
Després, la creu dels brigadistes. Després, el vèrtex geodèsic de Cavalls. De pedra en fossa, de fossa en roc, de roc en trinxera, els peus avancen entre la pols de la història i de l'oblit. La mirada es perd vers Pinell i els seus rocs, vers Gandesa i Corbera, vers la serra de La Fatarella. Un corb s'envola cel enllà. Per què ens van donar ales sinó podem volar?
Mola que t'alces altiva damunt les ones de la mar de la Història. El teu casc navega en eterna calma entre Pàndols i Cavalls. Al centre, tota sola, les runes d'una vella ermita, un record de la lleugeresa de l'obra humana enmig de la natura imponent i qui sap si eterna.
Baixo vers vinyes noves i la vall de les Carrubes m'acull amb els braços oberts. M'alço entre velles terrasses de vinya guanyades pel bosc a les mans humanes. Prenc l'alçada de la Mola i m'assec uns instants en el pedrís de l'enrunada ermita. Sant Marc de Mossèn Anton, refugi de gandesans.
Per uns instants, em veig reconstruint l'ermita a tors nu. M'hi veig dins, amb una modesta llar de foc al terra i poc més. Què necessita una ànima solitària dalt d'un cim? La suor em regalima esquena avall, mentre arranco l'herbei d'aquesta plana altiva. Clavo la rella, solco el tros, planto llavor i aprofito l'escadussera pluja per reviure el Walden de Thoreau. El meu peu entra en un sot i la ment es deixondeix. És l'impacte d'una bomba llançada des d'un mortífer avió?
De peu damunt el passamà de la borda de proa, fixo els ulls en l'horitzó i ploro amb ulls secs. Ploro sense llàgrimes per la sang que regalima del turó del Poble Vell: L'ert campanar farcit de metralla, les cases sense vida dels vençuts, ... Crits de dolor que esquincen les entranyes. Mira que en podem arribar a ser de bèsties, els humans!
Rere els somnis de solitari hi ha la vida en societat. L'escalf dels colrats rostres dels jaios del país m'agombola i em gronxa dins d'un cafè de la nova Corbera a peu de carretera.
N'hi ha dos, que es miren la tele, i se'ls afegeix un tercer, got en mà, que els distreu. Dos més que juguen a cartes i piquen a la taula i s'insulten i riuen i s'intercanvien pecats. Més a prop, són sis els que solucionen el món i enraonen de tot i res entre crits i paraules sordes. Els ulls parlen. I les cares? Déu n'hi do.
A la barra, com bonhomiosos corbs a la manera d'Isop, un s'ho mira, dos que xerren, tres que parlen i un, de front ample i espardenyes, que fulleja el diari i alça els ulls per mirar-se l'amo. Quatre mots escadussers i els dos riuen confidents.
La filla em cobra al cafè. Un cafè que em retorna al món dels vius, una beguda que m'ha permès seguir el saó, l'experimentat i savi saó que m'agombola i em gronxa i em diposita dolçament en les humanitats d'aquest bressol planer.
Monsieur le Président
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir
Monsieur le Président
Je ne veux pas la faire
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens
C'est pas pour vous fâcher
Il faut que je vous dise
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter
Depuis que je suis né
J'ai vu mourir mon père
J'ai vu partir mes frères
Et pleurer mes enfants
Ma mère a tant souffert
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers
Quand j'étais prisonnier
On m'a volé ma femme
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé
Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes
J'irai sur les chemins
Je mendierai ma vie
Sur les routes de France
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir
Refusez de la faire
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir
S'il faut donner son sang
Allez donner le vôtre
Vous êtes bon apôtre
Monsieur le Président
Si vous me poursuivez
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer