D’aigua poca, al nostre país desconegut l’aigua hi
cau, mes que venir-hi, s’entrebanca amb algun pujol i deixa anar una galleda.
Les borrasques no estan fetes per nosaltres, quan ens sobrevolen i en cau
alguna cosa ho fa com una cullera que s’esquitlla de la taula del convit i
ningú la troba a faltar.
Som massa petits, insignificant país el nostre,
perdut entre disquisicions sobre d’on ve i on li cal anar, amb el cap molt per
sota els núvols i el nas enganxat a terra, fureteja a la recerca de l’olor del
pinso per avui i poca cosa mes. Mil anys
d’història donen per ben poc.El minúscul Tibet, enfrontat a la poderosa massa
groga, és conegut arreu del mon.
En Pujol hauria d’haver estat lama, Honorable Lama Pujol amb túnica grana com el Dalai, reivindicant una Tibet o una Catalunya autònoma dins Xina o dins Espanya. Ni l’un ni l’altre estan per la independència del país que tenen dins del cap, es conformen amb l’esperit de país somiat que ho impregna tot, com l’esperit de vi. Pura mística.
Demà plourà, o potser esperarà el cap de setmana
(sempre plou quan no hi ha estudi), una hora o altre plaurà, poc, però plourà.
En aquest país petit n’hi ha prou amb que l’olla faci xup-xup i anem tirant. No
estem per heroïcitats, ni som conqueridors, ni tan sols conqueridors de
l’inútil, com els alpinistes que es juguen la vida pujant i baixant dels
14 vuit mils. Si tenim poca aigua,
esperem que la pluja resolgui la sequera i si no és la pluja, que la resolgui
la classe dirigent. N’hi ha molts que, encara que sembli estrany, es pensen que
el corrent surt de l’endoll i l’aigua de l’aixeta.
Per mes increïble encara que sembli, la classe
dirigent també ho ha cregut sempre així i quan els pantans s’esquerden i els
antics pobles submergits treuen el cap des de la història passada aleshores
s’adonen que cal endollar algun tub a les aixetes perquè ragin.
I només aleshores, els dos pesos pesants de la
política desprès de negociar i re-negociar una cimera de l’aigua, no son
capaços ni de posar-se d’acord sobre de quin color ha de ser el tub. I l’amo de
debò calla i els tracta de ximplets. I ho son, però fa ràbia que sigui l’amo de
Madrís el que els hi hagi de donar dos clatellots i picar-los els dits.
País petit de formiguetes, quan
CANÇÓ DE PLUJA
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
(Josep mª de Segarra)
Totes les desgràcies que últimament passen a Catalunya semblen quasi obra d'algun mal d'ulls! Vés a saber si això de la pluja és alguna mena de maledicció, perquè si ja anaven mal dades amb infraestructures, només faltava això. I és que, si em permeteu l'expressió -i la ironia-, sempre plou sobre mullat...