A la tele veig les imatges de la torxa olímpica passant d'amagat per San Francisco. Serien còmiques si no fos pel Tibet i pels milers de persones que executen cada any a la Xina. Podeu veure les dades a la web de AI Fan basarda.
A mi amb les olimpíades em produeixen la mateixa sensació d'absurditat i crueltat que les piràmides o les catedrals. Sempre em pregunto com devien patir els obrers per pujar les pedres al cap de munt dels monuments, com els devien amenaçar o enredar. ¿No hi havia cap necessitat més important que aixecar temples o tombes tan colossals? Tots aquests sentiments crec que em venen d'un vers de Brecht que no recordo.
Les olimpíades les fan els milers d'atletes que hi participen, i els centenars de milers que s'ha quedat a les portes de participar-hi després de sacrificis i esforços sense fi ni compte. De tots ells, vint potser trenta en trauran alguna cosa, la resta res o com a molt un honor de quincalla. Importa a algú que es corrin cent metres en onze segons o en un mica menys de deu. De fet sense un cronometre ningú aprecia la diferència entre onze segons i deu i aquesta diferència inapreciable marca, segon diuen, la distància entre el glòria i el no-res. Tot plegat una enganyifa de la mida d'un piràmide.
Si ens donessin a escollir qui ha d'anar a les olimpíades crec que tornaríem a triar a Chikiliquatre. És una qüestió de seny.
