cbort |
divendres, 11 d'abril de 2008 | 20:01h
Des que el PSC és al centre mateix de la política catalana (que no de l'espanyola tot i que s'ho mereixeria pels resultats electorals) pren cos la consciència del difícil paper que li toca jugar, precisament perquè és un partit català tot i la seva ambigüitat coneguda en la qüestió nacional.
Ara Montila es planta i diu que el transvasament del Segre serà, peti qui peti. Molt bé.
He de confessar que no m'esperava les darreres actuacions del president Montilla, sobretot aquest ensenyar les dents en el tema de l'aigua. N'estic, naturalment, content, d'aquest canvi. En primer lloc perquè com a ciutadà català agraeixo que el president del meu govern defensi els interessos de, en aquest cas, 5 milions de persones i en segon lloc perquè això enceta una línia política que, de mantenir-se (aquí tinc els meus dubtes), pot ser força interessant i útil per a Catalunya.
Aquesta línia que tímidament es perfila és interessant perquè pot fer veure a tots els ciutadans que l'autonomia serveix per defensar interessos territorials davant de qui sigui. Ho dic per l'abstenció tradicional en les autonòmiques. La paradoxa és que això ho enceti precisament el PSC. A més, i aquest és el futurible més interessant potser, pot homolgar Catalunya amb, per exemple, Castella la Manxa o Andalusia. Que ningú s'escandalitzi. Recordeu l'alta participació en les autonòmiques d'aquelles comunitats i les majories absolutes? No és cert que, curiosament, el sentiment autonòmic és més majoritari en aquelles comunitats que a Catalunya? Bono en el seu moment (cal reconèixer-li-ho) i Cháves encara ara són altament valorats, i el sentiment autonomista en les seves comunitats ha crescut. A Catalunya després de la Transició ha minvat. Chàves i Bono, de vegades fent demagògia, sí, han aconseguit catalitzar molta gent i apuntar-la al club dels autonomistes.
Ja sé que el que dic pot ser (i segurament ho serà) una quimera, una entel·lèquia. No obstant això, si el PSC i el govern tripartit en conjunt defensen bàsicament interessos territorials (de les persones del territori) i aquesta línia política, més lligada a la defensa del benestar que a les qüestions històriques o identitàries, es consolida, hi guanyarem. També es reforçarà la identitat, la llengua i els trets propis que tant hem defensat i defensem.
Ara Montila es planta i diu que el transvasament del Segre serà, peti qui peti. Molt bé.
He de confessar que no m'esperava les darreres actuacions del president Montilla, sobretot aquest ensenyar les dents en el tema de l'aigua. N'estic, naturalment, content, d'aquest canvi. En primer lloc perquè com a ciutadà català agraeixo que el president del meu govern defensi els interessos de, en aquest cas, 5 milions de persones i en segon lloc perquè això enceta una línia política que, de mantenir-se (aquí tinc els meus dubtes), pot ser força interessant i útil per a Catalunya.
Aquesta línia que tímidament es perfila és interessant perquè pot fer veure a tots els ciutadans que l'autonomia serveix per defensar interessos territorials davant de qui sigui. Ho dic per l'abstenció tradicional en les autonòmiques. La paradoxa és que això ho enceti precisament el PSC. A més, i aquest és el futurible més interessant potser, pot homolgar Catalunya amb, per exemple, Castella la Manxa o Andalusia. Que ningú s'escandalitzi. Recordeu l'alta participació en les autonòmiques d'aquelles comunitats i les majories absolutes? No és cert que, curiosament, el sentiment autonòmic és més majoritari en aquelles comunitats que a Catalunya? Bono en el seu moment (cal reconèixer-li-ho) i Cháves encara ara són altament valorats, i el sentiment autonomista en les seves comunitats ha crescut. A Catalunya després de la Transició ha minvat. Chàves i Bono, de vegades fent demagògia, sí, han aconseguit catalitzar molta gent i apuntar-la al club dels autonomistes.
Ja sé que el que dic pot ser (i segurament ho serà) una quimera, una entel·lèquia. No obstant això, si el PSC i el govern tripartit en conjunt defensen bàsicament interessos territorials (de les persones del territori) i aquesta línia política, més lligada a la defensa del benestar que a les qüestions històriques o identitàries, es consolida, hi guanyarem. També es reforçarà la identitat, la llengua i els trets propis que tant hem defensat i defensem.
Les dretes pensen amb números.
En fí, entenc que n'hi ha que puguin sentir-se bé així, tractats com castella la manxa a nivell autonòmic i folclòric mentre continuem expoliats, menyspreats, menystinguts i mentre la nostra identitat no sols sigui motiu d'orgull sinó de complexes, per nosaltres, i d'incomoditat pels altres.
I a sobre dieu que hi sortirem guanyant. On s'és vist. Per mi el PSC és l'enemic número u a combatre al meu país, amb totes els recursos disponibles. Aquesta gent han fet més mal a la nostra identitat i a la nostra butxaca per igual que ningú. I una cosa i l'altra es defensen juntes. Aquesta gent sempre ha votat abans per Espanya que per les esquerres, no ho oblidem.
Sí. Jo sóc un patriota identitari i essencialista. Perquè sóc català i ja està, i no necessito excusar-me amb que "em tracten injustament fiscalment" o coses així. Coi i és clar que ens tracten, però tan hi fa, ni que ploguessin els calers, la meva identitat i el meu sentiment de poble, de comunitat nacional, de necessitat per treballar per un futur pròsper per la terra que estimo i faig meva, per viure la meva catalanitat sense complexes com tothom fa en el seu poble, sense interferències ni intromissions: això que vosaltres dieu "manies identitàries" és la raó de la meva lluita.
I, tornant al post i per acabar. Que el PSC ensenyi les dents i ho faci des d'una òptica catalana potser no complau als qui el teniu com a enemic, però objectivament és bo. Jo, per aclarir-te si cal dubtes, no voto PSC.
Revisa els elogis al Montilla de fa uns dies per cert. Realment creus que el PSC pot acabar provocant un enfrontament amb la resta de l'estat? o que sense aquest enfrontament és possible avançar quelcom i canviar l'estat de les coses? Estem en una situació d'emergència i no ens paguen ni la canonada de l'aigua.
Hi ha una variable de molt pes i que s'obvia. Cedir un mil·límetre a Catalunya i les seves reclamacions té un cost polític enorme a Espanya. Ja podem tenir Bonos i Cháves catalans...la única possibilitat és que deixin de percebre'ns com a catalans o que creguin que anem de debò.
A Castella o Andalusia el discurs autonòmic ha estat una bona eina per defensar els interessos propis. Han progressat i incrementat la qualitat de vida de forma sostinguda aquests anys, i això incrementa el sentiment autonomista. Aquí el discurs autonòmic ha arribat a un carreró sense sortida, per molts l'autonomia o és una molèstia innecessària a abolir perquè l'Estat és qui acaba resolent les coses importants, o és quelcom superat perquè ho hem de fer nosaltres. Quin creus que és el missatge que transmet més el PSC ara mateix?
La vostra resposta és brillant, ara jo em pregunto si el que mou i remou les coses és semblant il·lustració de discurs o la clarificació i polarització de postures. Què treu un país del seu immobilisme, els grisos brillantment matisats, o la urgència dels blancs i els negres, que també hi són?
I per al·lusions, jo ni em considero amo de la identitat ni guardià de cap essència pura, i també veig una bona oportunitat aquesta confrontació inevitable entre el PSOE i el què queda del PSC. Simplement trobo exagerat que uns gestos de refinada diplomàcia del PSC que no acaben materialitzant-se en res puguin qualificar-se d'"ensenyar les dents" o d'actes de sobirania directament. Si el Montilla acaba aixecant massa la veu, hi posaran el Corbacho. I el votaran igual, massivament. Si m'equivoco fins i tot els votaria, sens dubte, però ja no estic per fer més actes de fe.
De moment el PSC només ens ha mostrat indicis... els quals jo ja quelificava de probable entel·lèquia en el post.
Els prejudicis i els sectarismes són un tel als ulls que no deixen veure-hi bé ni llegir correctament, un tap a les orelles que no deixa sentir allò que se surt dels esquemes preestablerts i una mutil·lació cognitiva que elimina la capacitat de comprensió de res que fugi de la simplicitat del blanc i negre. I així passa que tu escrius un text i et responen com si haguéssis escrit just el contrari.
El teu post m'agrada, i penso com tu que seria un gran avenç que la responsabilitat de governar Catalunya i la necessitat de resoldre problemes fes reconsiderar al PSC excessives docilitats i determinats complexos estètics... I la teva resposta al comentari és, a més d'atinada, brillant, votis a qui votis.