La dreta (la
clàssica, la de tota la vida, no la dreta progre tipus PSOE i similars) té molt
clara la seua estratègia per a no perdre vots. Els fidelitza a còpia de
conflictes: assenyala enemics, els demonitza. Els fot canya, que diríem: els
bascos que volen trencar Espanya, els catalans insolidaris; que si els transvasaments,
que si l’educació per a la ciutadania… Sempre tenen la boca en flames, i a tothora
calfen els seus contra els altres. Així aconsegueixen cohesionar el seu
electorat. El mantenen en permanent estat de conflicte. I no perden gaires vots,
cal reconèixer-ho. Han aconseguit tenir un electorat compacte, de pedra picada,
un vot fidel ulls a cegues, com si diguérem un vot de dreta fins a la mort.
L’esquerra, la
clàssica, l’oficial, la que porta el nom en la sigla o s’autoproclama
d’esquerres, això no sap o no vol fer-ho. No fidelitza el seu electorat. Davant
la contumaç crispació de la dretra, l’esquerra oficial calla. Sol dir que no és
el seu estil, el de la confrontació contundent. I entre l’electorat propi creix
el desànim: no hi ha resposta a la crispació de la dreta, no hi ha confrontació
dialèctica amb paraules d’una certa grossària. Diuen que és per
educació, però potser és mandra o covardia o excuses de mal pagador dels
senyorets de la política.
Em fa l’efecte
que als polítics de l’esquerra els falta convicció, coratge. I l’electorat de
l’esquerra necessita escoltar els polítics dels partits d’esquerra dient a la
dreta el somni del porc, enfrontant-si sense por ni complexos per mostrar la
seua indecent manipulació, la seua delictiva corrupció. La gent que vota –i tan
sovint s’absté– partits d’esquerra necessita polítics que li alcen la moral, polítics
que li demostren que estan dispostats a trencar-se la cara per les idees que,
en teoria, comparteixen. Els polítics dels partits d’esquerra no s’han adonat
que amb la seua actitud no fidelitzen l’electorat, que no el cohesionen com el
cohesiona la dreta. Perquè la cohesió la crea el conflicte permanent. Conflicte
nacional, conflicte social… Sense sang no es poden fer botifarres, diu l’adagi
popular. A l’esquerra li falta sang, coratge, discurs convincent. Cal que la
gent que vota esquerres se senta identificada amb un projecte polític, que es
reconega en unes actituds polítiques, que s’identifique amb el discurs vehement d’aquells a qui ha votat.
I no és només és
la falta d’un discurs encoratjador, allò que desmobilitza l’electorat
d’esquerres. És també l’actitud indolent, acomodatícia, dels polítics dels
partits d’esquerres quan governen. L’electorat d’esquerres anhela que “els
seus” governen i llavors que canvien les coses; que es prenguen decisions, que hi
haja transformacions substancials. Però és com si els escons parlamentaris, i
els de govern encara més, els dessucaren l’ànima ideològica, i el tremp
polític.
Posem per cas el
conseller Saura, que sovint ordena a la policia actuacions idèntiques a aquella
antecessora seua, filla de franquista i devota aznarista, la tristament cèlebre
Valdecasas. O el conseller de Medi Ambient, que en comptes de prendre mesures
innovadores per una nova cultura de l’aigua, o com a mínim arreglar les
canonades obsoletes i foradades, resol el problema de la falta d’aigua amb un
transvasament, a la manera pepera d’un Francisco Camps de Golf qualsevol. O el
retret que li va fer Carretero a Puigcercós quan va prendre possessió de la
conselleria de Governació i no va voler enviar la bandera espanyola a la
tintoreria permanent.
I no he dit res dels
polítics del País Valencià. Potser perquè tinc la sensació no n’hi ha.
Catalanitzar els valencians és tant com voler valencianitzar els catalans, una quimera o missió impossible que només poden semblar una empresa ruinosa al servei de certs interessos foscs de centre-dreta.
O com saben els espanyols és com 'pedir peras al olmo' i 'por tu mala cabeza' i treuen profit d'aquest avantatge.
Els treballadors per compte propi i empresaris solen tindre interesos creuats ont tanmateix hi ha empresaris i empresaris i de vegades en forts interesos politics sectorials contraposats però solen ser de centre-dreta.
Mentre que els assalariats solen partir d'una iniciativa de centre esquerra però com tot bon assalariat acostumat, acaba servint amb més o menys lògica als interesos del centre-dreta qui és el que li pot proporcionar en principi el sostent.
Crec que es comet una gran injustícia quan escolte dir que elsgitanos són uns lladres; que elsfuncionaris no en fan ni un brot o que els catalans
som "agarrats". Crec que a cadascú se l'ha de jutjar pel que fa. I de
polítics, com de catalans, de gitanos i funcionaris, n'hi ha de tota
mena. Hauríem de reflexionar una mica a l'hora de fer algunes
afirmacions. Potser, amb la millor intenció, servim a interessos
bastards. En una democràcia hi ha partits i polítics. La resta són
dictadures: militars o religioses. Personalment, preferesc els polítics
als militars o al clero, ni que siga islàmic. I si són professionals,
millor. Què facen bé la seua feina !!!! De polítics "afionats" o
"amateurs", n'hem tingut de sobra en aquest País, Cucarella.
Potser les aparences, enganyen. I amb la extesa costum de ficar a tots
els polítics al mateix sac, ajudem sense voler a la penetració social
del feixisme sociològic.
Ningú no ha posat en dubte, ni de bon tros, la bondat d'un sistema democràtic enfront de cap dictadura, militar o religiosa. Tot i que podríem debatre, si cal, si açò que ací denominem "democràcia" no funciona en realitat com una dictadura econòmica. La democràcia -almenys en la que jo crec- és molt més (dic "és molt més") que un sistema de partits: és igualtat d'oportunitats, és benestar... Criticar alguna cosa -no som corderets pasturant en ramat- és reclamar-ne un canvi. Volem que les coses vagen a millor, o no? De moment, em sembla que a millor no van. I en el nostre panorama polític no s´hi veu un horitzó assolellat o de beneficiosa pluja, sinó de trons rebolicats i boires espesses. Jo vull millors polítics per al meu país, ni aficionats ni professionals, polítics amb sentit de la seua responsabilitat, capaços de cohesionar centenars de milers de persones al voltant d'un projecte comú, nacional i social. De moment, amb els polítics oficials que tenim en escena hem aconseguit un no-res ben gran.
Esther (catarroja) |
dissabte, 12 d'abril de 2008 | 13:27h
Toni, una cosa és predicar i altra ben diferent, llaurar. En la teua etapa política, remunerada almenys a Esquerra, tampoc vas ser capaç de "cohesionar centenars de milers de persones". Ben al contrari, del Bloc te n'anares restant i d'Esquerra, també. I en compte de batallar per fer de la política un art digne, preferires - és més còmode- posar a caure d'un burro als qui se'n dediquen a la política, des d'aquest bloc i en roba d'anar per casa. Que ajudar,ajudar, no ajuda però et quedes agust, com qui fa de ventre. Els polítics com els escriptors i escriptorets són bastant reflexe de la societat en la que hi són. I estic convençut que si hi haguera algun que ho fes bé, tampoc li reconeixeries la tasca feta. Aplaudir i doanr ànims de tant en tant, també és saludable. Prova-ho. Ajuda a rebaixar la mala bava.
A Esther de Catarroja, o a Pepet de Riba-Roja, perquè vés a saber si ets qui dius o t'amagues darrere una carassa de nom transvestit.
No me'n puc haver anat del Bloc "restant" com tu dius perquè en la vida del món he format part d'aqueixa organització política. Vaig ser militant (de base, matxaca i disciplinat) d'UPV. En aquesta organització mai no vaig ocupar càrrecs de cap mena. Això sí, participava en tots els debats i pencava com calia sempre que calia. Vaig formar part de les seues llistes municipals a Xàtiva en tres o quatre convocatòries, sempre en el lloc que decidien els companys i companyes que devia d'anar. Sense discussió i amb tota la il·lusió del món.
Quan la UPV va decidir acostar-se al món d'UV, en el congrés de 1996, i traçar el pla de ruta cap al Bloc, aleshores, com a simple militant i en representació d'un grup de militants que no véiem clara l'estratègia, vaig dir el que pensava per escrit i en aquell congrés. Ni fins aleshores havia pintat fava en UPV, ni quan me'n vaig anar tampoc. La meua influència "restadora", doncs, diríem que va ser imperceptible, per no dir nul·la.
Quan al meu pas per Esquerra, sí, vaig cobrar del partit durant cinc mesos. El temps just d'entrar a la cuina, adonar-me del que s'hi guisava i intentar posar-hi una solució. Curta experiència la meua com a polític "professional". Tanmateix, si en comptes de negar-me a amagar la pols sota l'estora haguera callat i li haguera alçat el pet a qui tocava, encara estaria en nòmina del partit. I de restar, tampoc es pot dir que restara gaire amb la meua eixida. De fet, vaig recollir la merda i me la vaig emportar a ma casa. No la vaig mostrar en públic. Sobretot perquè aleshores encara pensava que seria possible un canvi en Esquerra, un canvi que jo no podia encapçalar perquè la direcció del partit ja m'havia fet la creu i la ratlla. Quan jo me'n vaig anar, ben pocs, per no dir ningú, seguiren els meus passos. Ningú no segueix l'estela d'un cadàver.
Ara tocaria que et preguntares -si realment no ets algú dels vencedors d'aquells confrontació o pel contrari no saps què hi va passar-, com és que tantes persones que s'havien implicat tant en Esquerra avui ja no hi són o militen en el partit com si no hi foren. Qui és qui ha fet les restes a Esquerra?
Pel que fa a la merda que guarde en casa, si realment tens cap interès a saber qui la va cagar, podem quedar per fer-nos un cafè i t'explique la meua versió dels fets. Els dos o tres esguits que alguna vegada se m'han escapat ací, són això: només esguits. El poal encara està sencer i sense abocar. I no seré jo qui l'abocarà. Sobretot perquè alguns amb el pecat que cometeren ja s'han guanyat la penitència. La penitència de ser els únics responsables d'haver restat.
polítics valents capaços de dir el somni d'un porc als de la dreta (tant del PP com del PSOE), amb les idees i les conviccions clares, sense complexos, amb la independència al cap com a objectiu fonamental i, el més important, polítics que quan arriben al poder siguen coherents i intenten portar a cap tot el que han dit, i no acaben, com fins ara, moderant-se i marejant la perdiu, com fins ara!. Quina lenta agonía la dels ideals perduts!.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments...
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
Catalanitzar els valencians és tant com voler valencianitzar els catalans, una quimera o missió impossible que només poden semblar una empresa ruinosa al servei de certs interessos foscs de centre-dreta.
O com saben els espanyols és com 'pedir peras al olmo' i 'por tu mala cabeza' i treuen profit d'aquest avantatge.
Mentre que els assalariats solen partir d'una iniciativa de centre esquerra però com tot bon assalariat acostumat, acaba servint amb més o menys lògica als interesos del centre-dreta qui és el que li pot proporcionar en principi el sostent.
som "agarrats". Crec que a cadascú se l'ha de jutjar pel que fa. I de
polítics, com de catalans, de gitanos i funcionaris, n'hi ha de tota
mena. Hauríem de reflexionar una mica a l'hora de fer algunes
afirmacions. Potser, amb la millor intenció, servim a interessos
bastards. En una democràcia hi ha partits i polítics. La resta són
dictadures: militars o religioses. Personalment, preferesc els polítics
als militars o al clero, ni que siga islàmic. I si són professionals,
millor. Què facen bé la seua feina !!!! De polítics "afionats" o
"amateurs", n'hem tingut de sobra en aquest País, Cucarella.
Potser les aparences, enganyen. I amb la extesa costum de ficar a tots
els polítics al mateix sac, ajudem sense voler a la penetració social
del feixisme sociològic.
Criticar alguna cosa -no som corderets pasturant en ramat- és reclamar-ne un canvi. Volem que les coses vagen a millor, o no? De moment, em sembla que a millor no van. I en el nostre panorama polític no s´hi veu un horitzó assolellat o de beneficiosa pluja, sinó de trons rebolicats i boires espesses. Jo vull millors polítics per al meu país, ni aficionats ni professionals, polítics amb sentit de la seua responsabilitat, capaços de cohesionar centenars de milers de persones al voltant d'un projecte comú, nacional i social. De moment, amb els polítics oficials que tenim en escena hem aconseguit un no-res ben gran.
No me'n puc haver anat del Bloc "restant" com tu dius perquè en la vida del món he format part d'aqueixa organització política. Vaig ser militant (de base, matxaca i disciplinat) d'UPV. En aquesta organització mai no vaig ocupar càrrecs de cap mena. Això sí, participava en tots els debats i pencava com calia sempre que calia. Vaig formar part de les seues llistes municipals a Xàtiva en tres o quatre convocatòries, sempre en el lloc que decidien els companys i companyes que devia d'anar. Sense discussió i amb tota la il·lusió del món.
Quan la UPV va decidir acostar-se al món d'UV, en el congrés de 1996, i traçar el pla de ruta cap al Bloc, aleshores, com a simple militant i en representació d'un grup de militants que no véiem clara l'estratègia, vaig dir el que pensava per escrit i en aquell congrés. Ni fins aleshores havia pintat fava en UPV, ni quan me'n vaig anar tampoc. La meua influència "restadora", doncs, diríem que va ser imperceptible, per no dir nul·la.
Quan al meu pas per Esquerra, sí, vaig cobrar del partit durant cinc mesos. El temps just d'entrar a la cuina, adonar-me del que s'hi guisava i intentar posar-hi una solució. Curta experiència la meua com a polític "professional". Tanmateix, si en comptes de negar-me a amagar la pols sota l'estora haguera callat i li haguera alçat el pet a qui tocava, encara estaria en nòmina del partit. I de restar, tampoc es pot dir que restara gaire amb la meua eixida. De fet, vaig recollir la merda i me la vaig emportar a ma casa. No la vaig mostrar en públic. Sobretot perquè aleshores encara pensava que seria possible un canvi en Esquerra, un canvi que jo no podia encapçalar perquè la direcció del partit ja m'havia fet la creu i la ratlla. Quan jo me'n vaig anar, ben pocs, per no dir ningú, seguiren els meus passos. Ningú no segueix l'estela d'un cadàver.
Ara tocaria que et preguntares -si realment no ets algú dels vencedors d'aquells confrontació o pel contrari no saps què hi va passar-, com és que tantes persones que s'havien implicat tant en Esquerra avui ja no hi són o militen en el partit com si no hi foren. Qui és qui ha fet les restes a Esquerra?
Pel que fa a la merda que guarde en casa, si realment tens cap interès a saber qui la va cagar, podem quedar per fer-nos un cafè i t'explique la meua versió dels fets. Els dos o tres esguits que alguna vegada se m'han escapat ací, són això: només esguits. El poal encara està sencer i sense abocar. I no seré jo qui l'abocarà. Sobretot perquè alguns amb el pecat que cometeren ja s'han guanyat la penitència. La penitència de ser els únics responsables d'haver restat.