infiltrat |
diumenge, 13 d'abril de 2008 | 19:14h
-Bé sembla que tot està be. El metge parla confiat i segur.
-Fes-te aquestes aquestes radiografies per confirmar-ho.
-Es que em fa mal l'esquena -insisteixo.
-Ja, ja... de fet tens cinquanta anys i els discos s'encongeixen, els coixinets es gasten. Per un moment penso que sóc a cal mecànic parlant del meu cotxe que ja té onze anys. Però no, parlem de la meva esquena única, irreemplaçable i que només té cinquanta anys.
-Quan veiem les radiografies veure'm. Potser hauràs de fer uns exercicis o anar al fisio.
Porto malament aquestes petites decadències físiques encara que siguin banals i sense importància.
Torno a casa i la G que em veu fotut em passa Chesil Beach l'ultima novel·la de d'Ian McIwan – t'animarà bé. A mi els personatges masculins de l'Ian McIwan em deixen sec, atònit, de vegades em fan com por. Si els hi treus una mica de glamour, m'hi veig. A Dissabte la racionalitat del protagonista que li fa bandejar l'odi em va emocionar i vaig corre a fer-lo llegir al meu germà que sempre fa mofa de la meva fe en la modernitat. Al final de Chesil Beach el protagonista repassa la seva vida i enyora no haver tingut alhora amor i paciència. Amb cinquanta anys això és pot tenir. Ara bé, les lumbars no t'acompanyen.
-Fes-te aquestes aquestes radiografies per confirmar-ho.
-Es que em fa mal l'esquena -insisteixo.
-Ja, ja... de fet tens cinquanta anys i els discos s'encongeixen, els coixinets es gasten. Per un moment penso que sóc a cal mecànic parlant del meu cotxe que ja té onze anys. Però no, parlem de la meva esquena única, irreemplaçable i que només té cinquanta anys.
-Quan veiem les radiografies veure'm. Potser hauràs de fer uns exercicis o anar al fisio.
Porto malament aquestes petites decadències físiques encara que siguin banals i sense importància.
Torno a casa i la G que em veu fotut em passa Chesil Beach l'ultima novel·la de d'Ian McIwan – t'animarà bé. A mi els personatges masculins de l'Ian McIwan em deixen sec, atònit, de vegades em fan com por. Si els hi treus una mica de glamour, m'hi veig. A Dissabte la racionalitat del protagonista que li fa bandejar l'odi em va emocionar i vaig corre a fer-lo llegir al meu germà que sempre fa mofa de la meva fe en la modernitat. Al final de Chesil Beach el protagonista repassa la seva vida i enyora no haver tingut alhora amor i paciència. Amb cinquanta anys això és pot tenir. Ara bé, les lumbars no t'acompanyen.
