Tres anys després de "The Killers", Burt Lancaster va tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Si a l’anterior pel·lícula era Ava Gardner qui el duia a la perdició, aquí és Yvonne DeCarlo. No és que la noia sigui una arquetípica femme fatale -realment li agrada en Burt, que és el xicot més ben plantat del barri-, però és pràctica i si troba una oportunitat millor, doncs l’agafa. Per això es casa amb Dan Dureya, un gàngster clenxinat. Anys després, però, retroba en Burt i la flama es torna a encendre. La cosa es complica amb un atracament a un furgó blindat. Yvonne DeCarlo primer confia en Lancaster, però quan veu que està inservible (li han disparat i està fet un nyap), ja fa intenció d’abandonar-lo de nou. En Burt no s’hi empipa: ja la coneix. Però DeCarlo no té temps de fugir: el gàngster Duryea arriba i liquida el tema. Aquesta pel·lícula no és tan coneguda com altres clàssics del cinema negre, però val molt la pena. Hi ha un bon director (Robert Siodmak), una bona història i un repartiment impecable en què destaca Yvonne DeCarlo, que a la primera seqüència balla una rumba amb un frenesí que hipnotitza el pobre Burt i, de passada, tots els espectadors.
M'agrada que recordis un director com Robert Siodmak, sovint oblidat no només pel gran públic sinó també per alguns cinèfils. Tant "The Killers" com "Criss Cross" són dues autèntiques obres mestres de la història del cinema.
M'agrada que recordis un director com Robert Siodmak, sovint oblidat no només pel gran públic sinó també per alguns cinèfils. Tant "The Killers" com "Criss Cross" són dues autèntiques obres mestres de la història del cinema.