Assegut a taula, de nit, a l'hora de sopar, miro les notícies. La mandíbula d'un homínid antic és la protagonista d'una informació d'actualitat. Diuen, els que en saben, que és l'europeu més reculat que s'ha trobat fins ara. Abans d'ell, tots africans. Des de la intimitat de la llar, jo, l'envejo.
Ja tinc una fita! El meu objectiu primer en aquesta vida d'ara és conservar la mandíbula. La mandíbula i les dents. Les dents en un macabre somriure beatífic de tòlit difunt que faci les delícies d'un equip d'acurats tafaners d'un futur molt i més llunyà.
La meva il·lusió és ben modesta. Tan sols em plantejo esdevenir objecte d'estudi antropològic, passar pel sedàs del carboni 14 o del que, d'aquí molts i més anys, els antropòlegs del futur utilitzin per estudiar aquest període que ens ha tocat viure.
La meva gran il·lusió és il·luminar el rostre triomfal d'un d'aquests viatgers del passat davant una peça del mosaic de la seva espècie que tants i tants anys d'estudis i recerques l'hi ha costat reconstruir. Ja sento el moment! Gairebé el visc! Protagonista de la història, noto l'aspror del pinzell gratant-me l'ossamenta per treure'n les molestes engrunes de pols! Mil anys més i ja no hi haguessin estat a temps. Del macabre oblit, a l'obscé retrobament. Salvat per la campana! Protagonista de la història! S'acaben les enveges! Comencen les babarotes! Il·lusió acomplerta! Triomf assolit! La felicitat d'un tafaner de la Història n'és la millor mostra.
La meva il·lusió, però, demana d'una acurada planificació. No es pot fer com feien aquells homínids de fa milers d'anys. Avui, som savis i tenim estudis per saber com sortir del ramat i esdevenir solitaris protagonistes del futur.
D'aquesta manera, no puc deixar-me enterrar en sagrat. Estaria rodejat d'altres despulles i minvaria el triomf de la individualitat. En el comú dels cementiris, restaria, de ben segur, en l'anonimat i, mirat des de la fi desitjada, no m'interessa l'anonimat grupal.
Tampoc puc deixar-me incinerar. Si ho faig, s'ha acabat el bròquil. Ni ullal, ni mandíbula, ni crani, ni tíbia per estudiar. Tant sols una bella urna plena de cendres difícils d'estudiar.
Si dono el cos a la ciència, hauré fet un pas a favor de l'estudi de l'anatomia humana, però serà un pas molt curt. Un pas que no m'omplirà de la joïa de la descoberta tardana. Seré objecte d'estudi dels científics d'avui i no dels de demà-passat. La meva il·lusió de llarg anonimat estroncat s'acabarà molt d'hora. Però encara m'ho puc estudiar. I és que, en aquest cas, podria demanar que utilitzessin la melsa, els pulmons, el cor, les venes, els ulls fins i tot. Si els científics d'avui treuen el màxim de profit de la matèria més tova i malmesa, els de demà-passat podran fer la troballa antropològica en les mateixes condicions. Això sí, haurien de dipositar les despulles dures en algun lloc concret i allunyat del comú de la humanitat. Allunyat, però de fàcil accés pels antropòlegs del demà. Val més facilitar-los la feina. No voldríem restar en l'anonimat per sempre més. Però, on? On és l'Atapuerca dels antropòlegs del futur?
Potser miri de cuidar una dent per damunt de les altres. Dins d'aquesta dent, podria deixar-hi una nota o un microfilm o alguna resta que els ajudi a posar el texte en el contexte. Hauria de mirar-m'ho amb més calma tot això. Cal preparar-ho amb el màxim de cura. Què se'ls pot dir als antropòlegs? Què deuen voler saber? Una nota espatllarà la tafaneria de la seva recerca? I si hi deixo una còpia d'aquest bloc entaforada en un minúscul xip ultra modern?
Però, ara que hi penso, Els efectes químics de la operació d'emmagatzematge podrien malmetre l'estructura de la dent escollida per donar llum a la Història? Déu no ho vulgui!
En qualsevol cas, cal que comenci per cuidar l'estructura òssia per damunt de totes les coses. Diuen els que en saben d'això de la salut que els derivats làctics van bé pels óssos. Comencem doncs, des d'ara, el camí vers l'eternitat: Mengem un bon formatge ben curat!
