Quan vaig aterrar a la Institució, fa quinze mesos encara no, vaig obrir un quadern personal de notes per mirar de no oblidar l'essencial del que dèiem i fèiem, el que ens demanaven, el que ens passava al voltant. &
Una mica més d'un any després, aquelles notes esquemàtiques, apressades i privades em permeten fer memòria i, a més, retenir el fil del discurs que l'acció diària obliga a anar construint. I posen sobre la taula una pregunta elemental: no mereixen, en alguna mesura, ser visibles i compartides?
No, no amenaço amb publicar les notes, que ja sumen alguns centenars de pàgines. Només constato que durant aquests mesos han estat un instrument útil per a mi. I que si més no en una petita part, la que recull les intervencions públiques, el testimoni pot tenir algun interès. Prou per justificar un nou bloc, els fulls del dietari públic del director de la Institució de les Lletres Catalanes. ¶
fa molts posts que et segueixo i m'haguera agradat deixar-hi notes, petjades. La teva sensibilitat és molt especial. He somrigut amb tu, he imaginat paisatges amb tu i he plorat quan parlaves del teu dol amb tant d'amor. Ho celebro, com en Toni.
Quan vaig aterrar a la Institució, fa quinze mesos encara no, vaig obrir un quadern personal de notes per mirar de no oblidar l'essencial del que dèiem i fèiem, el que ens demanaven, el que ens passava al voltant. &
Serà seguit amb diligència, Oriol. Salut!