Aspecte del sòl a l'Embassament de Sau
Fa una estona he rebut les darreres notícies publicades a l'EcoDiari. En destaca un article sense signar però d'indubtable interès i que us reprodueixo íntegre. L'EcoDiari, que va nàixer el passat 14 d'abril, a cada dia que passa m'atreu més; el filòsof i amic Ramon Alcoberro ja hi ha publicat dos articles, aquest i aquest altre. Coincideixo amb l'autor anònim de l'article d'avui també pel que fa a la martingala de la pretesa «societat civil», en aquest cas al servei d'obscurs interessos que l'articulista assenyala i denuncia. Llegiu-lo:
SEQUERA
NACIONAL:
crònica colonial d'un país malalt
En el principi fou el verb…, el verb mentir.
Ha estat la mentida —en tot l'afer de la sequera i el proveïment urgent d'aigua de boca a la conurbació de Barcelona (cinc milions llargs d'éssers humans)—, la pràctica habitual de polítics, politicastres i politiquers; de suposats tècnics i científics sorgits a darrera hora per demostrar l'indemostrable; de periodistes sense cervell a sou dels amos de torn…
Els mitjans de (des)informació ho anunciaven a bombo i platerets fa uns dies: diverses entitats representatives d’això que en diuen «societat civil» es mostraven clarament favorables a la interconnexió de l’Ebre amb Barcelona arran de l’acord entre el govern de la gran diputació provincial (Generalitat) i el Govern que sí que governa (l’espanyol). Concretament, es tractava del RACC, el Consell de Cambres de Barcelona, Fomento Nacional del Trabajo (l'instigador, com demostra aquest comunicat) i el Col·legi d’Enginyers Industrials, institucions que van mantenir un escrupolós, calculat i interessat silenci davant l’aposta d’interconnectar el Segre amb el Llobregat aprofitant la galeria de serveis del Túnel del Cadí.
Un silenci que, en canvi, sí que va trencar això altre que en diuen «territori». La proposta del Segre a Isòvol fou contundentment rebutjada per la presidència de la Diputació de Lleida (curiós, si més no, que sigui una Administració rèmora del feixisme la que s’erigeixi en defensa del Segre). El seu president, d’Esquerra (antigament ERC), encarregà un contrainforme a la Universitat de Lleida i, per a més precisió —com diuen les cròniques—, a Antoni Palau.
Per a qui no sàpiga qui és Palau, només cal apuntar que, quan convé, és a sou d’Endesa, justament el tècnic que utilitza el senyor Pizarro per a interposar recursos d’alçada als tribunals, quan des de l’administració de l’aigua de Catalunya es pretén imposar cabals de manteniment a les concessions de salts hidroelèctrics la titularitat dels quals pertany a la gran companyia electronuclear. La motivació tècnica comuna de tots els informes signats per Antoni Palau en aquests processos d’interposició es basen en la consideració què els càlculs hidrològics sobreestimen els valors fixats com a cabals de manteniment. Dit d’una altra manera: discrepa radicalment de la metodologia científica emprada per l’Agència Catalana de l’Aigua. Curiosament, però, en el contrainforme Antoni Palau hi argumenta que els cabals de manteniment que els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua han calculat com a condició prèvia a la captació del Segre a Isòvol estan infravalorats! Vol dir això, que són inferiors als que ell creu que haurien de ser! És en base a aquest transvestisme mercenari que el «territori» s’ha carregat la proposta del Segre a Isòvol.
Però això no és tot. El contrainforme —pretesament avalat per la Universitat de Lleida (UdL)—, que va ser lliurat per la Diputació als pobres periodistes que no hi van entendre un borrall, és ple de falsedats, reflex de la ignorància (o d'una expressa malvolença) amb què es gestiona l’aigua en l’àmbit de la Regió Metropolitana de Barcelona. El professor de la UdL hi arriba a afirmar que al Baix Llobregat el riu Llobregat porta més aigua que el Segre a Isòvol, quan no cal ser gaire llest per saber que el riu Llobregat mor, primer a Abrera i, després, barrejat amb l’aigua de l’Anoia, a Sant Joan Despí. El Llobregat, a partir d’aquest municipi, té un cabal de 1 m3/s gràcies al bombament riu amunt de l’aigua del terciari de la depuradora del Baix Llobregat. (Nota per als «gestionadors» ignorants o malvolents: el cabal diari mitjà del Segre a Isòvol a hores d'ara és superior als 6 m3/s (sis vegades més que el del Llobregat a la seva desembocadura!), malgrat la severa sequera que afecta, també, la capçalera del Segre.
Més falses revelacions del contrainforme Palau: hi ha moltíssima aigua al subsòl de Barcelona (tot i que el professor no gosa quantificar). Amb una simple ullada als informes a l'abast podem saber que la gran Barcelona és sobre dos aqüífers: el de la Vall Baixa i el del Delta del Llobregat, al sud, i el de la Cubeta de La Llagosta-Besòs al nord. Del primer, històricament, se n’extreu uns 50 hm3/any —si bé ara, en període de sequera, la seva explotació s’està quasi doblant degut a la manca de cabals al riu Llobregat. Del segon, anorreat i abandonat a finals dels vuitanta per problemes de sobreexplotació i contaminació, ara se'n potabilitza de l’ordre de 10 hm3/any i, arran de la sequera, se n’extrauran 5 hm3 més a la Cubeta de la Llagosta. Una dada que demostra l’aprofitament de l’aqüífer del Besòs: l’any 2005, Transports Metropolitans de Barcelona, bombava fins a 2 hm3/any de l’estació de Baró de Viver cap a la claveguera per evitar la inundació de les instal·lacions del metro. Avui, el volum anual bombat (i que va al riu Besòs) és de només 0,7 hm3 ja que els nivells d’aigua subterrània minven a conseqüència del seu aprofitament per a l’abastament de la ciutat.
I, així, unes quantes fal·làcies més en el contrainforme de la Universitat de Lleida. El seu autor —del Departament Medi Ambient i Ciències del Sòl de la UdL—,també és conegut per afavorir la mort lenta i progressiva d’un dels boscos de ribera més ben conservats de Catalunya, a l’espai de l’Illa de Sebes a Flix. Des que Endesa és la concessionària de l’explotació conjunta dels embassaments de Mequinensa–Riba-roja–Flix, la cota de la làmina d’aigua a l’embassament de Flix es manté constant per a facilitar l’explotació hidroelèctrica del sistema. Com que no hi ha oscil·lacions al nivell de l’embassament, l’aigua està inundant permanentment les vores de l’Illa de Sebes: aquest fet produeix una salinització progressiva del sòl i un excés d’aigua a les arrels de determinades espècies constitutives del bosc de ribera, amb què es produeix la seva mort. Han estat diversos els intents fets davant la Confederación Hidrogràfica del Ebro i d’Endesa per intentar esmorteir aquests efectes, però fins ara no s’hi ha reeixit.
Si voleu més referències sobre l’autor del contrainforme podeu llegir l’article «Els rius i els usos de l’aigua: paradoxes d’una societat benestant». En aquest article, seguint en la seva línia de falsedats i mentides, Antoni Palau arriba a afirmar categòricament que a la Regió Metropolitana de Barcelona no s’hi estalvia aigua! Dues dades, prou esbombades pels mitjans: els volums facturats per cànon a la demarcació de Barcelona estan disminuint progressivament de l’any 2003 ençà, i se situen en una dotació domèstica de 125 l/hab/dia (l’OMS xifra en 100 l/hab/dia la dotació domèstica de «confort»). Durant el primer trimestre d’enguany, i en relació al mateix període 2005-2007 (anys també de sequera), el consum a l’àmbit d’Aigües Ter-Llobregat constituït per la capital catalana i 127 municipis més (4,8 milions de persones) ha disminuït de l’ordre de 5.000.000 de m3 mensuals. Si es mantingués aquest estalvi durant un any, el volum d’aigua no consumida seria equivalent al que produirà a partir de maig de 2009 la dessalinitzadora del Llobregat (60 hm3/any).
En base, doncs, a aquest contrainforme encarregat per la Diputació provincial de Lleida a la UdL, els polítics mostraven cofois la seva victòria a Prats i Samsor tot i arrencant unes misterioses estaques clavades al terra.
Som molts els catalans que hem estat educats en una herència paterna que basava la seva (i la nostra) conducta en una premissa fonamental: la cultura és el bé suprem de la humanitat. El que potser ignoraven els nostres progenitors són els catastròfics efectes que sobre el país té la sequera moral, la misèria intel·lectual i política d’aquest mateix país que està malalt. Molt malalt. I l'aigua, no ho oblidem, té memòria.
