El cosí Enric a Tarragona (maig del 2007)
La pitjor notícia m'ha arribat per un missatge al mòbil minuts abans de les cinc d'aquesta tarda: «ya está» ha estat el lacònic text tramés per la Txari. Així que he pogut he aturat el vehicle que conduïa i he telefonat a l'esposa del meu cosí Henrike; entre plors m'ha comunicat que s'havia mort a l'hospital de Vitoria-Gasteiz (Araba, Euskal Herria) on l'Enric era ingressat des del passat dilluns 21 d'abril.
Fa deu dies, hores abans del darrer ingrés hospitalari del cosí Enric, encara els vaig passejar —a ell i a la Txari— per Collserola: Les Planes, Vallvidrera, el Tibidabo... Havien arribat de bon matí en avió directe des de Vitòria per a visitar-se a la consulta del metge homeòpata al barri de Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona). Després de dinar els aní a cercar i, abans de dur-los a l'Aeroport del Prat, li vaig demanar a l'Enric si li plauria donar un tomb. Malgrat el seu cansament ben visible, assentí; dues hores impagables que han estat les darreres que podré ser al seu costat en vida.
Carregats dels medicaments receptats que la Txari comprà a una coneguda farmàcia de Barcelona, a les set de la tarda passaven pel control de la Terminal C de l'aeroport. A través dels vidres que m'impedien l'accés a la zona d'embarcament, encara vaig llambregar per últim cop al meu cosí, mig estirat en un banc a l'espera d'accedir a l'avió. Estava molt cansat i patia una severa deshidratació, causada pel maleït càncer que ens l'ha matat. Aquella tarda, quan el vaig veure, el color de la pell de la seua cara em va alarmar, vaig dir-me al pensament «noi, et veig molt fotut».
El desenllaç de la malaltia ha estat cruel com fulminant el seu curs, nou mesos a tot estirar. Si fa no fa com passà amb el meu pare —que li era padrí a l'Enric, d'ací el nom—, amb la diferència que el cosí s'ha mort als seixanta-un anys acabats de fer, tres anys més jove que el meu pare, amb qui tant s'estimaven. Henrike Knörr ha deixat una vasta obra, dedicada a l'euscara i al País Basc on hi ha viscut des dels sis anys, sense oblidar mai però el seu origen català i el pregon amor a Catalunya, la terra de la seua mare Teresa. També ha deixat una noia, Iruri, i dos nois, Garicoitz i Eneko, i el primer nét, que el feia molt feliç. Avui a Catalunya i a Euskal Herria plorem la desaparició d'un gran home. Sempre seràs al meu pensament, estimat Enric.
Els portals dels diaris bascs aquesta tarda ja posen a portada la mala nova de la seua mort:
Ja et vaig agrair personalment aquestes línies que li has dedicat a mon pare, però volia tornar a donar-te les gràcies amb aquest comentari.
Fins aviat,
Garikoitz Knörr
Vitòria-Gasteiz, País Basc
Robert
Salvador Molins, Berga.