Tomba d'Henrike al cementiri de Santa Isabel, coberta de flors fins al pilar que aviat sostindrà la tradicional estela; damunt la tomba del costat hi podeu veure un tambor dels txistularis que interpretaren l'Agur Jaunak
Pensat
amb el cap,
escrit amb el cor
El diari Avui, com és habitual, s'ha cobert de glòria en despatxar amb un brevíssim «breu» (dijous Primer de maig, pàgina 39) la notícia de la mort d'Henrike Knörr Borràs, ignorant [!] que durant anys el meu cosí hi havia col·laborat, i que els darrers dos anys sols hi enviava cartes a la «Bústia» perquè la darrera col·laboració no li fou publicada [= censurada]. Henrike, arran del darrer alto el foc d'ETA, a finals d'abril del 2006 redactà l'article que us poso davall; potser és que no era «políticament correcte»?
Ara
que el tumor desapareixerà
Henrike Knörr
catedràtic
de Filologia Basca (UPV-EHU) i director
de Recerca d’Euskaltzaindia
Dintre de Bascònia, però més fora d’ella, és freqüent que en aquestes últimes setmanes li preguntin a un per l’alto el foc d’ETA. Es diria que entre els bascos (ara es diu «bascos i basques») l’esperança està ja consolidada, tret d’en certs àmbits on regna la incredulitat total o parcial. Però els forasters volen saber, i molts ens mostren el seu veritable afecte, desitjant-nos el millor. Certament, algunes coses que m’han arribat aquestes setmanes, per un conducte o un altre, m’han emocionat.
I, no obstant això, un fet que ens hauria d’haver portat a l’eufòria l’hem rebut aquí amb un sentiment majoritari més proper a l’alleugeriment que no pas a la il·lusió. La raó és clara: des de fa molts anys ens les han fet passar tan magres, hem tingut tantes desil·lusions, que, a la vista de la probable fi de la violència, vam preferir pensar: «Encara sort!», més que «Ai, quina felicitat!».
Mires enrere i penses en la fi del franquisme, quan regnava, llavors sí, la il·lusió. Algú pot dir que érem uns il·lusos, i cal donar-li la seva part de raó. Esperaves l’arribada de la democràcia, però amb dolor seguies veient que la sang es continuava vessant, absurdament, irracionalment, amb una transició lentíssima (per exemple, quatre anys des de la mort del dictador fins a l’Estatut de Gernika, quan es podia haver reestablert el que el feixisme havia arrabassat per les armes). Eren temps que s’escoltava (o millor, s’endevinava) allò d’«Alguna cosa haurà fet», referit als que queien assassinats o ferits, o eren segrestats. Sortosament, al costat d’altres persones de bé, més joves, n’havies conegut moltes altres pertanyents a aquella generació de la II República, gens procliu a la violència, i amb un sentit elegant de la política, i recordaves el que un d’ells, l’industrial vitorià Patxo Agirre, cult i assenyat en el seu basquisme obert i a prova de terratrèmols, et deia en aquells dies: «Al final, el franquisme, amb el seu comportament dictatorial, ha influït en els joves bascos».
Anaves a les manifestacions o concentracions, en aquells primers anys gens multitudinàries, o signaves manifestos, en contra de la violència. Però la maquinària mortífera continuava. Per què? Per a què? Molts bascos, i no pocs fora del nostre País, aplaudien als violents o almenys a la seva perifèria. Creien en la necessària presència i activitat d’ETA com una mena de Coiot, restaurador de la justícia i defensor dels indefensos. És clar que molts camins del contraterrorisme eren igualment foscos (tortures, GAL, etc.). El panorama internacional era favorable als proviolents. S’entronitzava al Che Guevara, es tancava els ulls davant les barbaritats del maoisme i les seves còpies, es parlava amb menyspreu de la «democràcia burgesa», hi havia un cert halo seductor en les pistoles i en les bombes. Ho ha dit l’escriptor Massimo Carlotto, antic ultraesquerranós, famós a Itàlia per un error judicial que el va mantenir anys en la presó; parlava d’Itàlia, però les seves paraules poden ser aplicades a altres indrets: «La meva generació ha tingut una relació romàntica-rebel amb el crim» (Avui, 12 de febrer de 2006).
I ara sembla que el tumor de la violència desapareixerà de Bascònia. Retirat el tumor, podrem plantejar algunes qüestions fonamentals, i potser abans de res com fer possible la continuïtat de Bascònia i la seva cultura, per sobre de fronteres politicoadministratives. Podrem discutir, també, d’absurds com l’anacrònic cas de Treviño, enclavament burgalès a Àlaba, enclavament que els seus dos Ajuntaments fa més de mig segle (per no remuntar-nos més) que reclamen que torni a la nostra província. Discutirem obertament dels despietats atacs a la naturalesa i al paisatge, tot recordant que «el paisatge és sagrat», com va escriure encertadament Naipul, el Premi Nobel de Literatura. Debatrem sobre els barris lletgíssims i els bàrbars enderrocaments de l’hora actual, i ja no hi ha franquisme per a carregar-li els neulers; la major part de les atrocitats arquitectòniques i urbanístiques en aquesta banda del Bidasoa s’ha comès després de 1975. Per citar només les quatre capitals, s’han desfigurat salvatgement la Conca de Pamplona i els entorns de Vitòria, Donòstia i Bilbao, i el general Franco poc o gens hi té a veure, amb tot això. Després d’aquells anys de disbarats arquitectònics no n’han vingut altres de cura i manyagueria cap a formes de construir dignes i humanes, tret de rares excepcions, i hem de preguntar què fan les autoritats, el Col·legi d’Arquitectes Basc-Navarrès i la nostra quasiadormida societat. Tractarem, també, de la brutícia que tot ho envaeix: ciutats amb milers i milers de pintades, camps, boscos, platges i cunetes amb tones d’escombraries, un espectacle diari insofrible.
I, sense el tumor, serà també el moment de parlar de la societat mateixa. Costarà extreure igualment molts mals hàbits, producte directe o indirecte dels pinxos i la fatxenderia. Tampoc no serà fàcil que tornin la cortesia i l’educació, començant pel més elemental: saludar, demanar si us plau, donar les gràcies. Serà dur bregar perquè es tornin a respectar els espais públics. Caldrà treballar de valent per a suprimir la increible picarescca social, que se’n duu milers i milers d’euros, i se’n duu, també, amb els seus efectes demolidors, la confiança en les institucions i en el control dels diners de tots.
Serà necessari, així mateix, que la política canviï de dalt a baix, començant per suprimir d’una vegada aquest enorme disbarat de les llistes tancades en les eleccions. Les Universitats públiques no poden continuar pidolant diners, i han d’erigir-se valentment en l’avantguarda activa de la llarga batalla per la cultura, en aquests temps de descarada barbàrie. ETB, la cadena de televisió pública, s’ha de refundar urgentment per deixar de ser aquesta caricatura de la televisió amb què somiàvem. La Sanitat no ha d’empènyer més a la resignació de la gent (ara es diu «dels ciutadans») pel retard en les consultes.
I ha de ser igualment l’hora de l’èuscar. Han estat anys de sermons eufòrics, tot assenyalant estadístiques i traient a la llum aquestes processons anuals de les festes de la llengua, ocultant realitats gens falagueres de tots els dies. La llengua basca pot i ha de ser, sí, objecte de mèrit en les ocupacions. Més important és que arribi al cor de la gent, i que els desperti referències de literatura i de música, de l’Euskal Herri gozoa («dolça Euskal Herria») per la qual sospirem, i ecos de civilització. Cal dignificar l’èuscar, vehicle per demanar un taxi o per parlar de la Filosofia, després de segles de desídia i persecució per propis (sí, per propis) i per estranys.
Cal fer tantes coses, ara que el tumor desapareixerà…
Gràcies Enric per transcriure aquest text. Sé que estàs trist.