AnnaPortell |
dijous, 8 de maig de 2008 | 14:52h
Ahir, mirant el suplement de cultura de la Vanguardia ,dedicat en bona part a Mercè Rodoreda, em va venir el cap la imatge de la meva àvia Mercè, la Mercedes, que li deien.
Aquelles fotografies en blanc i negre, eren la imatge de la meva àvia Mercè. El mateix posat. El mateix somriure. Elegant com ella sola. De cabells blancs, com el blanc de la neu. Pel barri, quan me'n parlaven , la definien sempre com una gran senyora. Jo, sense haver-la conegut, me'n sentia molt de cofoia. L'estimava.
Aquelles fotografies en blanc i negre, eren la imatge de la meva àvia Mercè. El mateix posat. El mateix somriure. Elegant com ella sola. De cabells blancs, com el blanc de la neu. Pel barri, quan me'n parlaven , la definien sempre com una gran senyora. Jo, sense haver-la conegut, me'n sentia molt de cofoia. L'estimava.
Però també, el nom de Rodoreda, em va fer mirar cap enrera, pot ser, per re-bobinar i fer memòria: Vaig anar a parar lluny, molts anys enrera, quan servidora tenia dotze anys!.
Al tornar de l'escola, m'estirava damunt del llit, bocaterrosa. Aprofitava aquella estona , la mitja horeta d'abans de dinar, per llegir un dels meus primers llibres comprats en català: "Quinze són quinze". Un recull de contes de quinze escriptors catalans i que en el seu dia, Emili Teixidor, va voler aplegar.
"Gallines de Guinea", de Rodoreda. L'únic que recordava de tot el recull fins al dia d'avui.
Mentre el llegia, com el nen del conte, jo també vaig anar cap
a la plaça aquell mig dia, al mercat de la Concepció, amb ma mare, on sovint hi anàvem a comprar el bacallà. No era el mateix mercat del nen, però com si ho fora.
Em van arribar a frapar tant les plomes mortes d'aquell conte!que sempre més, l'he recordat per un altre nom: "La gallina sanguinària". Suposo que per la impresió que em va donar tot plegat.
Avui, sopant, mentre tots explicàvem com ens havia anat el dia, la meva filla, m'ha corprés: En escoltar "Quinze són quinze", m'ha cantat:
Quinze són quinze,
quinze, quinze, quinze,
quinze són quinze,
quinze, quinze són...!
Canço popular catalana, que per dir-ho d'alguna manera, també canta Emili Teixidor, just abans de començar el pròleg.
Com n'escrius de bé Rodoreda!. Em passeges i em portes per allà on vols. Tu m' has deixat paraules escrites, la meva àvia, amb tu, més que imatges: Bons records.
Al tornar de l'escola, m'estirava damunt del llit, bocaterrosa. Aprofitava aquella estona , la mitja horeta d'abans de dinar, per llegir un dels meus primers llibres comprats en català: "Quinze són quinze". Un recull de contes de quinze escriptors catalans i que en el seu dia, Emili Teixidor, va voler aplegar.
"Gallines de Guinea", de Rodoreda. L'únic que recordava de tot el recull fins al dia d'avui.
Mentre el llegia, com el nen del conte, jo també vaig anar cap
a la plaça aquell mig dia, al mercat de la Concepció, amb ma mare, on sovint hi anàvem a comprar el bacallà. No era el mateix mercat del nen, però com si ho fora.
Em van arribar a frapar tant les plomes mortes d'aquell conte!que sempre més, l'he recordat per un altre nom: "La gallina sanguinària". Suposo que per la impresió que em va donar tot plegat.
Avui, sopant, mentre tots explicàvem com ens havia anat el dia, la meva filla, m'ha corprés: En escoltar "Quinze són quinze", m'ha cantat:
Quinze són quinze,
quinze, quinze, quinze,
quinze són quinze,
quinze, quinze són...!
Canço popular catalana, que per dir-ho d'alguna manera, també canta Emili Teixidor, just abans de començar el pròleg.
Com n'escrius de bé Rodoreda!. Em passeges i em portes per allà on vols. Tu m' has deixat paraules escrites, la meva àvia, amb tu, més que imatges: Bons records.
sóc la Glòria, aquella noia de Pruit...
M'ha fet gràcia veure que deixaves el comentari al bloc de l'Isaac!!!
Sóc rupitenca de tota la vida, tot i que ara estic en un pis a Vic. Però si fa temps que estiueges a Rupit, potser em recordes treballant a Ca l'Ample, o fent alguna que altra obra de teatre, sempre per la Festa Major!!!! Si t'ha de servir.. sóc la neboda de la Mª Carme i cosina d'en Peyu i la Virginia..
En fi.. que records!!!!i qui sap.. potser algun dia ens veiem per Rupit!
M'ha agradat moltíssim tant la teva visita, com la teva salutació i ara mateix t'agregaré a "favoritos". Records per tu també Glória!!!!
hehehe! Doncs sí, efectivament conec a en Dídac, és un crac! I em fa gràcia que em diguis que viviu a Coll de Castell! Els meus pares tenen Ca l'Esteve (és el número 11 del mateix carrer), el que passa que viuen als afores! El meu projecte fi de carrera (interiorisme) es va basar en la reforma d'aquesta casa!! Si al final pràcticament serem veïnes sense saber-ho...!!!!
A Ca l'Ample hi vaig treballar dels 12 als 19 anys, però ara ja en fa 5 que no... i la Virginia tampoc hi fa vida, ara ja...
Vinga, una abraçada ben forta! i encantada!!!! X'D
sóc la Glòria, aquella noia de Pruit...
M'ha fet gràcia veure que deixaves el comentari al bloc de l'Isaac!!!
Sóc rupitenca de tota la vida, tot i que ara estic en un pis a Vic. Però si fa temps que estiueges a Rupit, potser em recordes treballant a Ca l'Ample, o fent alguna que altra obra de teatre, sempre per la Festa Major!!!! Si t'ha de servir.. sóc la neboda de la Mª Carme i cosina d'en Peyu i la Virginia..
En fi.. que records!!!!i qui sap.. potser algun dia ens veiem per Rupit!
a mi tb m'agraden les fotos d quan eren en blanc i negre, i mira q sóc jovenot..
Una coseta a cau d'orella: si no vols ser criticat, et recomano que no abreviïs les paraules com sovint fem amb el mòbil. Em sabria greu, ara que comences, que et fulminés algún blocaire amb mala "pata". Tenen per costum de dir les coses, alguns, amb un deix d'autosuficient, que pot arribar a molestar.
Vinga, dit el secret, res més......per ara. T'envio moooolts ànims.