cbort |
dijous, 8 de maig de 2008 | 23:44h
Reprenc el fil del que deia en el post anterior. Per mi i per a molts el maig del 68 té un aire mític o directament és un mite. Com a qualsevol mite no resisteix una anàlisi precisa i rigorosa però no estic segur que els mites hagin de passar per cap anàlisi rigorosa necessàriament. Depèn del que es pretengui.En tot cas, si el Maig del 68 és encara un mite i se'n parla és perquè el seu eco perdura i les seves influències (per bé que no només seves) són un fet.
La component antiautoritària del moviment juvenil: la revolta contra la rigidesa dels costums, contra els valors conservadors en la família, contra la indiscutible fins aleshores autoritat acadèmica marcà un abans i un després i la seva influència ha configurat les formes de pensar i d'actuar de milions de persones posteriorment.
L'aparició d'un feminisme modern, d'unes noves relacions sexuals no orientades ni a la procreació ni a la família, d'una nova forma de vestir, entre altres consideracions, són elements que aparegueren a la llum pública durant o contigües al Maig 68. (Segueix)
Dic que aparegueren a la llum pública perquè ja eren latents o s'havien manifestat anteriorment però no en un esclat de les dimensions del Maig francès, on la sorpresa per la intensitat de la protesta i l'aliança (esdevinguda fracàs en el decurs dels fets) entre estudiants i obrers feu trontollar la seguretat dels poders constituïts.
Tanmateix, paradoxalment, la revolta francesa, a l'igual que els moviments estudiantils de Califòrnia, fou una manifestació clarament capitalista en el sentit que són els estudiants de classes mitjanes acomodades, que han arribat a un cert nivell de consum; que són els primers com a generació a no viure una guerra; que són els primers que poden permetre's ser "joves" més anys, els qui demanden una nova relació amb el poder, més horitzontal i democràtica, o la seva desaparició en la versió més llibertària. I a la vegada, els qui haurien d'haver integrat la vessant revolucionària de la revolta, el PCF i els sindicats, acaben discrepant-ne perquè no la poden copsar ni entendre. Potser perquè no és una revolta que neix de la pobresa ni de les males condicions de vida; si més no per la part juvenil. En resum: al sistema li neix un fill rebel (però fill al cap i a la fi). El PCF i els sindicats formaven part també del sistema.
(Seguirem parlant del Maig del 68 en el proper post)
Tanmateix, paradoxalment, la revolta francesa, a l'igual que els moviments estudiantils de Califòrnia, fou una manifestació clarament capitalista en el sentit que són els estudiants de classes mitjanes acomodades, que han arribat a un cert nivell de consum; que són els primers com a generació a no viure una guerra; que són els primers que poden permetre's ser "joves" més anys, els qui demanden una nova relació amb el poder, més horitzontal i democràtica, o la seva desaparició en la versió més llibertària. I a la vegada, els qui haurien d'haver integrat la vessant revolucionària de la revolta, el PCF i els sindicats, acaben discrepant-ne perquè no la poden copsar ni entendre. Potser perquè no és una revolta que neix de la pobresa ni de les males condicions de vida; si més no per la part juvenil. En resum: al sistema li neix un fill rebel (però fill al cap i a la fi). El PCF i els sindicats formaven part també del sistema.
(Seguirem parlant del Maig del 68 en el proper post)
