cbort |
divendres, 9 de maig de 2008 | 19:16h
Són moltes les publicacions en el quarantè aniversari del Maig 68. Llegir-les és una bona manera de reflexionar-hi.Amb tot, el meu petit gra de sorra està motivat per qüestions emocionals, no pas d'anàlisi rigorosa perquè no sabria fer-la. I són justament les emocions les que em fan reconèixer en el 68, no tan sols en el maig, bona part dels valors que he mantingut sempre, patrimoni d'una esquerra més cultural que política,i, en tot cas, gens comunista si entenem el comunisme en la seva versió clàssica.
En l'època dels Rolling Stones i els Beatles, entre altres, que revolucionaren la música, quan el moviment hippy madurava, el pacifisme esclatava en forma de manifestació de masses i mediàtica i els jeans passen a formar part de la vestimenta universal (observeu que els estudiants francesos del 68 duen americana i molts corbata), el Maig és una manifestació també que la cultura ha esdevingut una indústria i per tant ja no és patrimoni de les elits. Un cop més, el capitalisme configura la revolta a partir de la seva capacitat de produir béns de consum de contingut alternatiu. Discos, pel·lícules, llibres consumits per milions de persones alhora donen sobretot a les revoltes americanes i europees del 68 una dimensió massiva, global. I un impuls a un seguit de mites consumits (recordem els famosos pòsters del Che, mort al 67). El Maig no és la causa de tot això però contribueix a donar-li una embranzida que catapulta un gruix notable de productes culturals.
La revolució cultural de la qual parlava Ignacio Ramonet (referenciat en el meu primer post sobre el Maig) fou possible gràcies a l'existència d'una indústria productora de béns culturals en un context de creixement sostingut des de la 2a guerra mundial que generà l'aparició d'aquells joves de classe mitjana, els quals per primer cop a la història disposen de prou benestar material i de prou temps per consolidar el nou mite de la "joventut" com a etapa distinta.
Aquí, a l'estat espanyol i sobretot a Catalunya, n'arribaven ecos deformats per la desinformació o per la càrrega mítica. En el nostre context, com molt bé ha dit un blocaire en el primer post sobre el Maig, el turisme- amb les mítiques sueques amb bikini com a símbol transgressor- obria els ulls d'una societat moralista i endarrerida a la qual trasbalsava la minifaldilla; i el Manolo Escobar ens deia que "no me gusta que a los toros te pongas la minifalda". Dramàtic.
