Aquest novel·la és més bona quan els personatges viuen instal·lats en el "dolce far niente" que no pas quan l’acció els reclama. Fins i tot sembla que a Ferran Torrent li fa mandra posar en marxa la trama, perquè s’encanta en l’agradable inactivitat de Butxana i Tordera, l’exdetectiu i l’excomissari, en un poble de l’interior del País Valencià, entre partides de cartes al bar, personatges curiosos (Mingo i les tres pensionistes) i converses amb els veïns (els germans Torres). Torrent escriu tan bé i els seus diàlegs tenen tanta vida que el lector no troba a faltar que no comenci res. Amb això, però, no vull pas dir que la història policíaca no tingui interès, perquè en té, tot i que quan ens endinsem en l’últim terç de la novel·la, l’embolic és massa gran i s’acaba dubtant de si la inclusió d’agents del Mossad i de la CIA és una bona idea. D’altra banda, jo diria que en una novel.la d’aquestes característiques sempre és millor una "femme fatale" que una "femme idéale".
que al final s'embolica una mica massa. Però la novel·la s'aguanta bé i els diàlegs són molt bons. Com dius sembla que a Torrent li fa mandra València com si ell també estigués millor retirat en un poblet tranquil, el seu Sedaví, la partideta al Bar...
