A la fira de Sant Ponç hi havia pa de figues a la majoria de les parades. Des dels cinc o sis anys que no l’he tornat a tastar. Me’n recordo de ma iaia com anava atapint les figues seques amb la mà de morter, d’una en una, esculpint el negatiu del recipient ceràmic. La fruita era densa, olorosa, de textura plastilínica, marronosa. I ara una altra, m'anava retransmetent ma iaia l'operació, i una altra. De tant en tant hi afegia un sostre de no sé què (farina?, ametlles?), no ho sé, per més que m'hi esforço no m’arriba a la memòria. Potser a la concavitat del morter hi havia enfonsat un drap, com feia amb el mató, per a facilitar l'extracció de la peça. Compra’n un, va, que em diu el B. No, no, que em fa por que no tingui el mateix gust que recordo. Però és mentida: el gust que m’imagino és fugaç i dil·luït, una espurna dolça a la llengua mental, amb una mica d’aspror al paladar que ja no tinc, però, amb tot, sé del cert que fos el gust que fos no podria ser de cap manera igual.
