El 25 d'abril de 2007, durant la jornada de lluita nacional pels 300 anys d'ocupació espanyola, dos companys de Maulets van ser detinguts per haver substituït la bandera espanyola del Castell de Monjuic per una estelada. Aleshores em van demanar que fes una explicació del delicte d'Ultraje a España. No era la primera volta que imputaven a algú aquest delicte i el cas d'en Franki encara estava a l'espera de la resposta del Tribunal Constitucional. Ara ja no esperem altra cosa que la seva llibertat, en Franki de Terrassa ja és ala presó.
Amb tot plegat m'he proposat refrescar la memòria i rescatar aquell article, però no l'he trobat. Per sort encara hi ha qui guardava el tríptic que van fer des d'Alerta Solidària amb una versió escurçada del text. Així em proposo refer el text i mirar d'explicar-vos què vol dir això dels ultratges a ves a saber quina bandera i quina pàtria.
El delicte en qüestió està tipificat a l'article 543 del Codi Penal, en el capítol de delictes contra la Constitución. La seva aparició al sistema penal es remunta la Ley de Jurisdicciones de 1906. Ara bé, l'antecedent directe de l'article avui vigent va aparèixer a la temuda Ley de Seguridad del Estado, promulgada el 1941 en plena repressió franquista (només dos anys després dela derrota de la Guerra Antifeixista 1936-39). L'objectiu de l'article era castigar actituds contràries als valors de la Nación española i al sentiment d'unitat d'aquesta. Temps més tard va ser modificat per poder incloure en aquest tipus penal les crítiques, ja no a Nación sinó també a la forma política de l'estat, és a dir, al règim nacional-catòlic dirigit pel dictador Franco. (segueix)
Amb tot plegat m'he proposat refrescar la memòria i rescatar aquell article, però no l'he trobat. Per sort encara hi ha qui guardava el tríptic que van fer des d'Alerta Solidària amb una versió escurçada del text. Així em proposo refer el text i mirar d'explicar-vos què vol dir això dels ultratges a ves a saber quina bandera i quina pàtria.
El delicte en qüestió està tipificat a l'article 543 del Codi Penal, en el capítol de delictes contra la Constitución. La seva aparició al sistema penal es remunta la Ley de Jurisdicciones de 1906. Ara bé, l'antecedent directe de l'article avui vigent va aparèixer a la temuda Ley de Seguridad del Estado, promulgada el 1941 en plena repressió franquista (només dos anys després dela derrota de la Guerra Antifeixista 1936-39). L'objectiu de l'article era castigar actituds contràries als valors de la Nación española i al sentiment d'unitat d'aquesta. Temps més tard va ser modificat per poder incloure en aquest tipus penal les crítiques, ja no a Nación sinó també a la forma política de l'estat, és a dir, al règim nacional-catòlic dirigit pel dictador Franco. (segueix)
El delicte l'ultratge és un d'aquells exemples de què vol dir
trancisió política, tot evidenciant la necessitat d'una ruptura a la
que l'esquerra oficial de l'època va renunciar. L'aplicació del delicte
s'ha anat atenuant amb el pas dels anys, sobretot per la seva evident
contradicció amb els valors democràtics que han d'inspirar un estat de
dret. La constitució espanyola buscava revestir de democràcia un règim
corrupte i genocida però sense trencar amb ell, deixant l'imperi en
bones mans i sobretot atado y bien atado. Així, l'ordenament
jurídic feixista va continuar vigent de cap a peus i es va anar
substituint progressivament, malgrat encara ara, tres dècades després,
continuen vigents nombroses normes l'origen dictatorial.
El delicte en qüestió ha estat, i ara més que mai, molt criticat per la doctrina. La llibertat d'expressió i la legítima discrepància política són drets, no només constitucionals sinó humans. La legalitat internacional (i el sentit comú) es basa en principis i drets com aquests. Cal tenir en compte que els drets fonamentals, els més bàsics que recull la constitució espanyola, només tenen com a límit els altres drets fonamentals. És allò de que la llibertat d'un acaba quan comença la dels altres, per dir-ho d'alguna manera planera. Això vol dir que la llibertat d'informació no pot vulnerar el dret a la intimitat, que la llibertat de religió i pensament no pot afectar a la igualtat, etc. Així doncs, com podem admetre que els símbols estiguin per sobre del dret a la llibertat d'expressió? Senzillament és inacceptable. Bé que tothom cridava quan es va armar el sidral per les caricatures de Mahoma; però la rojigualda ni tocar-la!
D'altra banda, cal tenir en compte que l'ús dels símbols, tant dels partidaris com dels detractors, persegueix visualitzar un missatge. Quan cobreixen un fèretre amb una bandera espanyola llancen un missatge clar i inequívoc als adversaris, als afins i a qualsevol receptor. Quan a Israel cremen banderes palestines hi ha un missatge polític, de la mateixa manera que quan els palestins ho fan amb una de sionista. Nombrosa doctrina ha acceptat que en el context de protestes, la crema de banderes i de símbols (ho podríem extrapolar a les fotos del rei espanyol tot i que amb algunes diferències) no constitueix un ultratge, un delcite, sinó que està emparat per la legítima discrepància política, com no pot ser d'altra manera. Penjar una bandera espanyola és un acte polític, tingui o no una norma legal que ho recolzi o fins i tot que ho ordeni; despenjar-la respòn a la mateixa lògica: la política i la seva visualització a través dels símbols.
Ens trobem doncs davant d'un delicte polític, no només davant d¡un procés polític, que també. Mantenir delictes com aquest, com la crema de fotos dels borbons i molts altres, és senzillament convertir la repressió política contra tota discrepància en dret positiu. Això no converteix la repressió en més legítima, ni més útil, ni més democràtica, ni tant sols en constitucional (amb la seva llei a la mà!); senzillament la converteix en legal, quelcom que no és garantia de res. La llei només és garantia d'alguna cosa en democràcia, i vist el panorama no podem parlar ni de sobirania popular, ni de llibertat ni de drets i deures de les persones. La manca de democràcia a l'estat espanyol no és un simple dèficit com sovint s'apunta, és un peix que es mossega la cua i només tallant el peix es pot trencar el cercle viciós.
El delicte en qüestió ha estat, i ara més que mai, molt criticat per la doctrina. La llibertat d'expressió i la legítima discrepància política són drets, no només constitucionals sinó humans. La legalitat internacional (i el sentit comú) es basa en principis i drets com aquests. Cal tenir en compte que els drets fonamentals, els més bàsics que recull la constitució espanyola, només tenen com a límit els altres drets fonamentals. És allò de que la llibertat d'un acaba quan comença la dels altres, per dir-ho d'alguna manera planera. Això vol dir que la llibertat d'informació no pot vulnerar el dret a la intimitat, que la llibertat de religió i pensament no pot afectar a la igualtat, etc. Així doncs, com podem admetre que els símbols estiguin per sobre del dret a la llibertat d'expressió? Senzillament és inacceptable. Bé que tothom cridava quan es va armar el sidral per les caricatures de Mahoma; però la rojigualda ni tocar-la!
D'altra banda, cal tenir en compte que l'ús dels símbols, tant dels partidaris com dels detractors, persegueix visualitzar un missatge. Quan cobreixen un fèretre amb una bandera espanyola llancen un missatge clar i inequívoc als adversaris, als afins i a qualsevol receptor. Quan a Israel cremen banderes palestines hi ha un missatge polític, de la mateixa manera que quan els palestins ho fan amb una de sionista. Nombrosa doctrina ha acceptat que en el context de protestes, la crema de banderes i de símbols (ho podríem extrapolar a les fotos del rei espanyol tot i que amb algunes diferències) no constitueix un ultratge, un delcite, sinó que està emparat per la legítima discrepància política, com no pot ser d'altra manera. Penjar una bandera espanyola és un acte polític, tingui o no una norma legal que ho recolzi o fins i tot que ho ordeni; despenjar-la respòn a la mateixa lògica: la política i la seva visualització a través dels símbols.
Ens trobem doncs davant d'un delicte polític, no només davant d¡un procés polític, que també. Mantenir delictes com aquest, com la crema de fotos dels borbons i molts altres, és senzillament convertir la repressió política contra tota discrepància en dret positiu. Això no converteix la repressió en més legítima, ni més útil, ni més democràtica, ni tant sols en constitucional (amb la seva llei a la mà!); senzillament la converteix en legal, quelcom que no és garantia de res. La llei només és garantia d'alguna cosa en democràcia, i vist el panorama no podem parlar ni de sobirania popular, ni de llibertat ni de drets i deures de les persones. La manca de democràcia a l'estat espanyol no és un simple dèficit com sovint s'apunta, és un peix que es mossega la cua i només tallant el peix es pot trencar el cercle viciós.
Acabo de veure que has actualitzat a poliblocs, hauríem de fer un apartat del SEPC, hehe.
Enllaça't! ;)