Dissabte passat m'hagués agradat anar a la manifestació de Barcelona per demanar la teva llibertat. No va poder ser. Els amics del Can Quintana, de Torroella de Montgrí, ens havien convidat a presentar el llibreEscrits des de la presó. Amb la meva amiga, l'actriu Eva Roig, vam preparar-ne una lectura que ara portem allà on se'ns vulgui escoltar.
La pluja, regalimant entre els camps de blat verdíssims, amb les petjades entre el fenàs, com d'un gegant despistat, ablania els sentiments. El gra aspre de la fotografia d'aquest Empordà allunyat de la platja. Tots els colors del gris. Un xim-xim d'aigua que es filtrava endins la terra. Saó de benaurada aigua, necessària, redreçant els clivells de la pell de la terra. El fang, l'argila demanant afaiçonar el futur millor, el futur més lliure.
No ens hi vam quedar en el paisatge. La veu de molts que van haver d'escriure entre reixes, no deixa pas a gaires vel·leitats. Els seus mots són els de la duresa per no veure el sol, els amics, els companys, els familiars... Què t'he d'explicar, si tu ara, ho vius en la teva pròpia pell?
Donar veu a molts dels escriptors que llegim aquests dies, és donar veu a la generació del meu avi. El meu avi tenia una dèria: participar a les Olimpíades Populars que s'havien de celebrar a Barcelona el 1936. Feia atletisme. Cada dia, s'aixecava a les 6 per entrenar abans d'entrar a treballar. Com sabràs, uns militars es van aixecar en armes contra el govern legítim. I al meu avi, com a tants, els va tocar deixar la seva joventut a una banda i agafar un fusell.
De l'absurditat de la teva condemna, Franki, el que em fa més ràbia és que et prenguin aquest bocí de joventut. Com al meu avi. Principalment perquè quan surtis -sortiràs aviat Franki, ja ho veuràs- no els podràs demanar que te la tornin. Qui posa preu a la joventut que t'han robat? Als dies que has deixat de fer birres, de riure amb els teus amics, d'estar amb els que t'estimes.
Quina vergonya que en un país que es diu democràtic, hagin de passar aquestes coses. Que per haver tret un drap d'un pal, si és que el vas treure, a un jutge de dubtosa fil·liació democràtica, posi de manifest que a Espanya, pots atropellar una persona, matar-la, donar-te a la fuga, mirar de dissimular el cop en un taller, donar les culpes al teu germà i et caigui una condemna més o menys com la teva, que només vas treure un bocí de roba. Això no m'ho invento. Aquell paio, al Farruquito, li va caure una condemna igual a la teva per fer el què va fer. Ho explicava la Pilar Rahola diumenge. Amb aquesta misèria hem de conviure, company.
El 1939 ho va escriure Xavier Benguerel i ho llegim nosaltres durant a la lectura: (...) és necessari que la veu travessi aquests murs espessos, que la gent sàpiga tot el que l'home és capaç d'arribar a ser enfront dels seus semblants. Deixeu-me parlar, parlar a crits, parlar de cara al món.
La solidaritat desfermada, Franki, no pararà fins que et tinguem una altra vegada entre nosaltres. Cridarem i cridarem fins a quedar-nos sense veu. Cridarem de cara al món per denunciar aquesta nova bestial mostra d'ignomínia infame. Cridarem perquè t'arribi, travessant els murs d'aquesta injustícia, la nostra veu, que és la teva.
Gràcies per aquest escrit referent el Cesc, que és com li diem a casa. A la manifestació hi havia moltíssima gent però en fara falta molta més i la implicació de TOTS els polítics que es diuen catalans per fer possible que les lleis injustes que han ficat a la presó en cesc puguin ser canviades.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
