Sota aquesta entrada penjaré uns quants articles que he anat recollint aquests dies (alguns d'ells he col·laborat a escriure'ls), sobre l'escandalós tema d'en Franki de Terrassa. De moment penjo un article d'en Carles Rebassa que demà sortirà publicat a L'Accent número 130, que diu moltes coses que penso sobre aquest cas, i òbviament ho fa molt millor del que jo ho hagués pogut fer mai.Per si ningú no ha llegit l'article que vaig escriure fa un temps sobre joves poetes catalans, cosa que tampoc m'estranyaria, reitero aquí i ara que admiro en Carles pel seu domini de la llengua, i per la seva incontinència verbal, és a dir, la seva incapacitat per callar-se les veritats. Espero que no li costi tant car com a l'Ovidi o com a tants altres en aquest país de merda en què l'únic que es recompensa és l'obediència. Carles, salut! Llibertat Franki!
Franki
per Carles Rebassa
Sempre hi ha hagut dues justícies, dues vares per a comandar: la dels vius i els morts, la del pagès i el senyor, la del treballador i el propietari. Com diu la cançó de Quintín Cabrera, «hi ha els qui assalten els bancs, i els qui els roben des de dins». No fa gaires setmanes, es va fer públic l’entrellat corruptiu de l’ex tinent de batlle i ex-regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma, Javier Rodrigo de Santos, legionari de Crist, sant home de la dreta forastera i monolingüe, casat per l’església i pare de cinc criatures, que se n’anava de festa amb els diners del consistori. En el cas de Rodrigo de Santos hi ha un delicte (malversació) i una moral (l’home oïa missa cada matí i l’enculaven noiets de la vida cada nit). Perseguit per la premsa, el legionari va declarar que tot això ho havia fet sota els efectes de la cocaïna, que ell era presoner de la drogoaddicció. Va dir, literalment: «Demano perdó. Em sento profundament malalt per la cocaïna i ara en sóc conscient. La cocaïna ha causat un deteriorament seriós en la meva persona i és l’única raó d’aquests fets. Que es lluiti de debò contra la droga.» Al delicte (malversació), cal afegir-hi, doncs, un atenuant (drogodependència). Després va resultar que el tal legionari era el responsable primer del festival immobiliari de Son Espases, un dels darrers paradisos rurals que encara hi havia als afores de Palma, vora el monestir de la Real, avui embetumat de ciment per a construir-hi un hospital. Una llarga mobilització popular, sense precedents a Mallorca en els darrers anys, no va aconseguir que es fes l’hospital en un altre punt de Palma i avui, estirant vetes i fils, hi comencen a aparèixer irregularitats d’adjudicació i contractació. Rodrigo de Santos oïa missa al matí, signava adjudicacions al capvespre, ensumava cocaïna i enculava noiets de la vida a la nit. Qui, però, s’oposaria a la construcció d’un hospital? Vet ací l’atenuant, un altre cop. Ara Rodrigo de Santos és a Madrid, ha fugit amb la dona i els fills, i suposadament reposa en un centre de desintoxicació que és ben semblant a un hotel de cinc estrelles.
Entre moral, delicte i atenuant, el crim té diverses lectures. Avui, també, mentre escric aquestes ratlles, en Franki viu tancat a Can Brians, com sol dir-se, amb presos comuns. Mentrestant, l’esquerra independentista es mobilitza perquè Espanya alliberi un pres polític i la progressia clama perquè amollin aquest noiet, que va tenir el mal cap de despenjar una bandera. La progressia, folklòrica i reformista, mira el delicte amb simpatia i un punt de nostàlgia (ultratge a la bandera), s’exclama que la cosa hagi arribat tan lluny (qui no s’ha fumat mai un porro i ha despenjat una bandera espanyola?) i demana que amollin el pobre vailet. La progressia pensa que no cal tanta pena per a tan poc delicte. Quan la justícia, però, treu a rotlle els agreujants d’en Franki (resistència a l’autoritat i desordre públic), la progressia ja comença a arrufar el nas. La progressia, que creu que tot el que hi ha a l’esquerra del vicepresident és qüestió dels Mossos d’Esquadra, també creu que la desobediència, la dissidència i l’acció són agreujants de categoria, són sinònims de terrorisme, de kale borroka, d’antiestatutisme, són la tempesta que fa enfollir les aigües empantanades de l’estat de les autonomies, del tren federal, dels papers de Salamanca, del Correllengua, de les seleccions nacionals, del dret de decidir de Mònica Sabata, del recurs del Tribunal Constitucional, de la independència d’Hèctor López Bofill… La progressia, que només clama perquè en Franki no representi la radicalitat en la lluita nacional, s’exclama i borda com un ca quan sent que l’esquerra independentista anomena pres polític Francesc Argemí i en parla al costat de la Lola, en Zigor, la Laura, en Diego i la Marina. Perquè per la progressia, tan nostrada, pres polític és sinònim de Satanàs, de Llucifer, de Beelzebub, una cosa així com si diguéssim Ynestrillas, si fa no fa com si sentissin a dir Francisco Caja.
Només espero que en Franki, de Can Brians estant, no hagi de veure ni sentir que Jordi Hereu troba «exagerada» la condemna, que Joan Puigcercós n’exigeix l’alliberament juntament amb CIU i ICV, que Montserrat Tura instigarà a rebaixar la pena al tercer grau. Només espero que ell i nosaltres acceptem la llibertat o res. Llibertat a canvi de res. I les coses, pel seu nom. Aguanta, Franki, perquè ens convé.
el que ens cal per deixar de somicar i comencar a plantar cara a tant colonitzador, explotador, mesell i cabronàs que corre pel país