Acabo de sortir de la projecció de premsa de Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen. Tot i que ja en parlaré m'es detalladament en una crònica a Diari de Girona, permeteu que us n'avanci la meva indignació,a base de simples notes:
Les ràfegues de Woody Allen que van apareixent escadusserament tenen la seva gracia, mal corresponguin a una pel.licula molt petitona. El problema greu es que l'autor ha cedit i aquestes illetes del seu cinema s'enfonsen enmig del que es un mar de promoció turística de Barcelona, un publireportatge que no se'l mereix l'espectador de casa nostra que li ha seguit la filmografia fidelment al llarg dels anys.
Ni una ratlla de diàleg en català. Ni una. De fet es una pel.licula en angles, amb algunes intervencions de Bardem i Cruz (per cert, molt be) en castella. Hi ha, això si, una esplèndida lloança al castella. Queda clar, doncs, que tenien rao els que van veure una maniobra per tapar el decantament de la nostra llengua en la pel.licula quan Jaume Roures va anunciar que, a Catalunya, la pel.licula s'estrenaria nomes doblada al català i en versió original subtitulada.
Els actors catalans (Joel Joan, Lloll Bertran) fan de figurants en brevíssims moments. I Antoni Bassas i Jordi Baste també hi fan de figurants.
La Barcelona de la pel.licula es una Barcelona espanyola, en que la especificitat catalana apareix tan sols en una broma de Woody Allen, en la senyera que acompanya la rogigualda a l'Ajuntament i en alguns cartells d'exposicions.
Musicalment, "El noi de la mare" apareix a l'escena d'Astúries i es la guitarra espanyola (amb reiteració de la de Paco de Lucia) la que en banya essencialment les imatges de la gran part del metratge.
Una llàstima que Woody Allen s'hagi rebaixat al tòpic, culturalment, en tanta manera; una pena els catalans que s'hi han implicat; una ocasio desaprofitada d'aportar casa nostra a l'obra cinematogràfica d'un cineasta com Allen.
A la secció "Un certain regard", Thomas Clay, que fa un parell d'anys crida l'atenció a la Setmana de la Critica amb The Great Ecstasy of Robert Carmichael, ara ha presentat l'anodina Soi Cowboysobre la convivència d'un europeu gras amb una noieta tailandesa que ha tret del barri xino que dona nom al film. I s'hi ha pogut veure tambe La sal del mar (Milh Hadha Al-Bahr), de la palestina Annemarie Jacir, i Tyson, el documental que James Toback ha dedicat a Mike Tyson, el campió de boxa, a qui defineix com a individu "fosc, violent, estrany, absurd, eròtic, tràgic, terriblement personal, d'una franquesa ara feridora ara commovedora".
A Quinzena dels realitzadors s'ha projectat Boogie, del romanes Radu Muntean; Dernier Maquis, del franco-argeli Rabeh Ameur-Zaimeche, i Le voyage aux Pyrenees, dels directors de fotografia francesos Jean-Marie i Arnaud Larrieu, que dissortadament solen fer d'autors de tant en tant.
Ahir dijous, efectivament, la jornada ja va ser intensa, de manera que vaig enganxar la pel.licula de Pablo Trapero; les tres hores d'escriure la crònica; el dinar; el film de Nuri Bilge Ceylan; vaig anar a recollir un col.lega que acabava d'arribar al Festival; corrent cap a veure la sorprenent Hunger, de Steve McQueen; sopar d'entrepà, i, a la nit, veure el film d'episodis Tokyo! L'episodi de Michel Gondry te la tendresa un pel pueril que el caracteritza i va sobre una parelleta que intenten obrir-se camí a la ciutat, amb obvies dificultats. El de Leos Carax, que es titula Merda, comença molt be, amb Denis Lavant sortint com esperitat de les clavegueres i arrossegant i desmanegant tot allo amb que topa de camí a una altra tapa de claveguera. Després, perd pistonada. I del curt final poc us en puc dir, perquè em vaig literalment clapar. En acabar, cotxe i cap a l'hotel. Pero encara, abans de retirar, una copa amb Angel Quintana, Imma Merino i Eulàlia Iglesias, comentant la jornada.
Avui, tot i la pluja que ha caigut a Canes tot el dia, la cosa no podia començar millor: Un conte de Nadal, de Desplechin. Ha estat un plaer veure-la i pensar-la després, tot fent-ne la cronica. tant que hi estat a temps d'anar a veure la pelicula sobre Palestina d'Un certian regard i he hagut d'anar a la següent, l'estantissa Soi Cowboy, que he abandonat als 75 minuts dels 115 que dura. He anat a buscar el programa de demà, comprovar que ens donen dues alternatives per veure la de JIA Zhangke (la passen a les 11 del mati en una sala massa petita i ens deixen entrar a la projecció de les 16h, al Gran Auditori Lumiere). I a la cua per anar a veure la de Woody Allen.
En sortir, he parlat amb la redaccio del Diari, he fet algunes trucades i aqui em teniu. Ara, enllesteixo aquest post i vaig a fer un mos amb tota una colla: la nit promet ser dura per Vicky Cristina Barcelona, la política cultural de casa nostra, etc...
Tranquil, Salvador. És una llàstima, llavors, amb la il.lusió que tothom teniem...
Però, tanmateix, aniré a veure la pel.li quan hi arribi, tot i que a Madrid, és clar, no hi haurà la versió catalana. La podrè sentir quan surti en DVD.
Curiosament, a França, tothom és sorprès amb el tràiler calent amb tant de petons i l'escena lèsbica, que finalment no serà tant, entre la Pe i la Scarlett.
Sinò, ens quedarem amb la pel.li francesa "Una casa de bojos" i la impagable escena entre la alumna belga, la Isabelle (Cécile de France) i el Professor d'Economia (Pere Sagristà) perquè ell feia les classes nomès en català:
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
Lluny d'ella;
Juno;
No Country for Old Men;
L'escafandre i la papallona;
Cap a terres salvatges;
Savage Grace;
4 mesos, 3 setmanes i 2 dies;
Expiació;
Luxúria, perill;
Tehilim;
El bosc de Mogari;
Lleons per anyells;
Un cor fort;
Death Proof;
Quando sei nato non puoi più nasconderti;
La influencia;
... i més
Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski
Tranquil, Salvador. És una llàstima, llavors, amb la il.lusió que tothom teniem...
Però, tanmateix, aniré a veure la pel.li quan hi arribi, tot i que a Madrid, és clar, no hi haurà la versió catalana. La podrè sentir quan surti en DVD.
Curiosament, a França, tothom és sorprès amb el tràiler calent amb tant de petons i l'escena lèsbica, que finalment no serà tant, entre la Pe i la Scarlett.
Sinò, ens quedarem amb la pel.li francesa "Una casa de bojos" i la impagable escena entre la alumna belga, la Isabelle (Cécile de France) i el Professor d'Economia (Pere Sagristà) perquè ell feia les classes nomès en català:
http://es.youtube.com/watch?v=hDcx33nrPn0