Els fabricants i els constructors de piscines
veuen perillar la seva feina. Ho expliquen molt gràficament: Qui encarrega una
piscina que no podrà omplir? Han fet càlculs i estimen que, d’entrada, hauran d’acomiadar
5.000 treballadors. També diuen que totes les piscines catalanes només
consumeixen el 0,6% d’aigua potable i que, per això, no és just que se’ls
criminalitzi com a culpables del malbaratament d’aigua, sobretot si es compara
aquest consum amb el d’altres sectors.
Són les seves xifres i no en tinc d’altres per
a contrastar aquestes afirmacions. Tampoc no és el que pretenc. Podria ser ben
bé que tinguessin raó. En les polítiques ambientals, sovint hi ha mesures “espectaculars”
que tenen un efecte molt superficial sobre el problema de fons però que serveixen
per a transmetre una imatge de governant amb determinació.
De totes maneres, dono per bona la decisió d’imposar
restriccions a les piscines en una situació de sequera com la present. I això
em dur a una altra reflexió més genèrica i més rellevant al meu criteri. La
sostenibilitat exigeix i exigirà canvis, alguns de dràstics. I, malgrat la meva
convicció que globalment seran positius per a l’economia, també reconec que hi
haurà grups o sectors que en patiran conseqüències negatives. El benefici
global comportarà perjudicis “locals”. Aquests perjudicis, però, es poden
preveure i es pot actuar per a donar vies de sortida adequades als afectats.
No es pot contemplar l’aposta per la
sostenibilitat com un inventari de mesures de prohibició d’activitats i de
pràctiques insostenibles. S’ha d’entendre com un procés de reconversió de l’economia
i, per tant, s’han de dissenyar i aplicar polítiques pròpies dels processos de
reconversió.
En definitiva, cal identificar sempre qui en
pot sortir malparat i quines alternatives se li ofereixen.
De vegades, tinc la sort de difondre les meves reflexions per altres canals, a banda del bloc. Aquesta secció en pretén fer inventari i facilitar-ne la localització.
