Xesca |
dissabte, 17 de maig de 2008 | 23:49h
Si entre els enigmàtics lectors anònims d'aquest bloc hi ha psicòpates (i no em sorprendria gens ni una mica, i ho dic per moltes coses) i volen gaudir sense límits de l'espectacle de la indiferència organitzada (i tan organitzada: governamental, constitucional, legalíssima, avaladíssima per tota quanta constitucional i democràtica barbàrie campa a l'ONU) front al patiment. Si volen gaudir de l'espectacle dels famèlics que veuen arribar l'ajut internacional que saben que no serà distribuït per por que els distribuïdors no facin fotos al desendreç que tenen de morts pertot, la platja plena de cadàvers assolellats; si volen gaudir de l'agonia de milers de dissortats que saben que els passarà això mateix i no hi podran fer res, vagin tot d'una a Birmània i passaran gust. Aquesta escampadissa de cadàvers eren els súbdits que formalment figura que representa i defensa la Junta Militar. Facin via estimats psicòpates i reservin plaça en qualsevol complex turístic de Birmània, que allò que no s'han pogut acabar els carronyaires, les mosques vironeres ho farien malbé. No s'ho perdin. Si jo fos psicòpata me'n faria un bon llepallengos, no m'ho voldria perdre per res.
No he reunit coratge per reproduir dues fotografies del bloc 'Què passa a Birmània?' Però tot considerant l'absència del Chào ông Viet Nâm, escrit amb l'exquisida sensibilitat d'una Roser Giner sempre molt atenta a les novetats que es produeixen en aquells exòtics encontorns, m'he decidida a afegir-me al clam del company de bloc ja esmentat.
No sé com podríem contrarrestar la inclemència d'un govern que rebutja l'ajuda humanitària a la seva gent per por que algú que distribueixi els aliments que arriben via socors internacionals no aprofiti per fer un vídeo amb el mòbil; de fet, hi ha moltes democràcies que no és poden permetre el luxe de la llibertat d'expressió: de cada dia n'hi ha més, cada minut que passa s'hi adhereixen més entusiastes, a aquest silenci salvatge. Les votacions per a la reforma constitucional varen sortir beníssim, tothom content. Era com si els centenars de milers de morts i els milions de moribunds i de fugitius no fossin de la seva incumbència.
No sé com els podríem detenir. Però amb una mirada als seus ulls, segur que no. Quan poden mirar el que tenen davant sense reaccionar de cap manera que no sigui fer encara més impermeable la frontera amb l'exterior, és que no són persones, sinó robots sense rastre d'humanitat que rodolen el pendís que els escorr cap al seu desguàs.
