El projecte d'Enderrock, la Fundació Observatori per Societat de la Informació de Catalunya i Creative Commons Catalunya per editar el primer disc recopilatori en llicència lliure
De vegades t'arriben discos que no saps ben bé com entomar, però que quan els poses al reproductor i engegues l'iTunes detectes automàticament que tenen alguna cosa d'especial. Aquest és el cas del primer disc de Jaumet, alias del 'punkautor' Jaume Vilaseca, de qui us voldria parlar avui. Nens de plàstic (Edivox, 2008) és una aproximació a l’univers ferèstec i indomable d'aquest veterà de la Barcelona dels vuitanta, reciclat a cantautor entre la postmodernitat i la innocència. [N'hi ha més]
Fill del barri de Gràcia (que consti que no en parlem per això, però tot ajuda), Jaumet presenta una col·lecció de cançons que graviten entorn de múltiples referències, d’Extremoduro a Sisa, de La Polla Records a Lax'n'Busto: un recorregut que va de les arrels del rock en català, s'arrepenja una estona en el punk de garatge i litrona i desenvoca als mars de la cançó. Crooner urbà i desconsolat, les de Jaumet són cançons de producció bàsica, escrites per algú que, tocat per la duresa del món, no es planteja grans reptes revolucionaris però a l’hora té esperança en el futur. Pot passar amb facilitat del nihiilsme de temes com “El consol està tot mor”, que ressona en aquest apunt, guarnida amb la tètrica col·laboració d’un cor de nens, fins a la jovialitat de “Ling-lang-long”, on hi sentim la veu d’un altre referent: Pau Riba. I això dels nens de plàstic, d'on surt? Ell ho explica al seu MySpace. "Són tots aquells que no s'enteren de res
(conformistes), o bé, són complices del que passa a dins del planeta
blau", diu Jaumet. "Per exemple el rei i la reina són complices perque estan venent
mines antipersones arreu del món. I després, si vols et donen, amb un
preu desorbitat, una protesis, despres de l'amputació de la cama". Déu n'hi do...
De vegades t'arriben discos que no saps ben bé com entomar, però que quan els poses al reproductor i engegues l'iTunes detectes automàticament que tenen alguna cosa d'especial. Aquest és el cas del primer disc de Jaumet, alias del 'punkautor' Jaume Vilaseca, de qui us voldria parlar avui. Nens de plàstic (Edivox, 2008) és una aproximació a l’univers ferèstec i indomable d'aquest veterà de la Barcelona dels vuitanta, reciclat a cantautor entre la postmodernitat i la innocència. [N'hi ha més]
viscaa