Per participar al concurs d'aquesta setmana s'havia d'escriure un conte amb les paraules magnitud, pilot i cul. 

La torre

Eren al capdamunt del barranc amb dues planxes de fusta que havien trobat a l’abocador. Havien decidit que el Jordi, el Pere i l’Albert es tirarien junts amb la planxa més gran i que el David, L’Eduard i el Marc baixarien amb la més petita. L’Eduard es mirava el pendent amb preocupació.

—El terreny està ple de bonys.

—No baixarem pas tan ràpid. Ja veurem si llisquen gaire aquestes fustes, amb tanta sorra— el tranquil·litzà el David.
Van buscar el tros de terreny on la baixada podia ser menys accidentada i van posar les taules de fusta a terra.

—I on ens agafem?— va fer l’Eduard encara preocupat.

—Collons, Edu!— li va etzibar el Pere amb impaciència.

S’assegueren cadascú a la seva fusta, agafats per la cintura del que tenien al davant i el primer, de les cames del que tenia al darrere. A cops de cul van empènyer les planxes fins al caire del barranc i es van deixar caure.

Baixaven més ràpid del que havien pensat. El pendent estava ple de pedrots que els feien botar i amb cada bot la planxa avançava una mica més que els nois. Arribaren al peu del barranc que les fustes els havien abandonat completament de sota.

 S’aixecaren esperitats pel dolor i fent saltirons com si així s’hagués de calmar la picor de les ferides, i en canvi, reien amb fortes riallades.

—Que guapo!— cridà el Pere.

—Calla que tu anaves de pilot. A mi se m’ha quedat el cul pelat— va fer el Jordi, esclafint a riure.

—Que heu vist els meus pantalons?— El David feia com si busqués i tots reien encara més.

Després d’una estona d’acudits i exclamacions per la proesa que acabaven de fer, el Pere proposà d’anar al torreó mig derruït que hi havia allà a prop.

Deixaren les fustes a l’entrada de la torre i pujaren per l’escala en forma d’hèlix fins a dalt de tot. Del paviment de l’últim pis només en quedava una franja estreta al voltant de la paret on tot just hi cabien els seus peus. Entraren d’un en un agafant-se de la paret de la torre amb una mà i vigilant de no caure. L’Albert, al davant, avançà pel perímetre de la torre fins a tancar el cercle. El Pere li anava al darrere, i amb un tronc gruixut, que s’havia trobat, donava forts cops a terra per espantar els companys..

—A que ens n’anem tots avall?— feia burleta.

—Para!— s’angoixava l’Eduard. En aquell instant, però, el sòl davant del Pere es va desprendre i va deixar un forat de més d’un metre entre el Pere i l’Albert.

—Tio, ets imbècil? Mira què has fet!— cridà l’Albert.

—Calla que potser t’he salvat la vida— va fer el Pere amb un cert orgull— Salta. Que no pots saltar?— va fer amb indiferència.

—Si home! Com vols que salti? I on poso els peus?— Entre el forat de l’escala i el forat que s’havia produït en esfondrar-se el terra, l’Albert havia quedat atrapat en un petit tros i s’agafava ben fort al mur per no perdre l’equil·libri.

—Potser que demanem ajuda— va fer el Marc.

—Si home! que estem en una propietat privada!— s’empipà el Pere que en silenci reconeixia que havia estat culpa seva.

—Podem fer servir les fustes d’abaix— proposà l’Eduard.

—Que no veus que són curtes? Com les vols enganxar?— replicà el Pere amb un cert odi.

—Però és que no les hem d’enganxar. Amb una fusta hem de fer la secant del cercle i amb l’altra...

—Collons! Ara l’empollon em salta amb les seves secants i sinus i logaritmes i magnituds i...

—Òstia! És veritat!— es va sorprendre el Jordi —Si posem una fusta així, fent la secant…—i assenyalava dos punts oposats  d’on es trobava l’Albert — guanyarem uns centímetres més. Suficients perquè l’altra fusta arribi a l’altra banda— El Pere escoltà al Jordi com si sentís una traïció. Finalment va fer un moviment d’ulls i l’Eduard i el Marc baixaren fins al peu de la torre per agafar les fustes.

Seguiren les indicacions que l’Eduard tímidament els feu.

—Vinga, tio, passa— ordenà el Pere.

—I si caic. I si no aguanta el pes de les fustes?

—Pensa— digué l’Eduard amb serenor —, que ara el terra ja aguanta el teu pes i el de les fustes. Si no ha caigut ara no té perquè fer-ho mentre passis. Allò va decidir l’Albert, que per altra banda ja estava cansat d’estar en aquell petit tros de terra sense poder moure’s. Començà a caminar a poc a poc i de seguida va ser a l’altra banda. Respirà tranquil.

—Apa tio, que t’hem salvat!—el Pere li clavà un cop a l’espatlla. L’Albert no tenia esma ni per contestar. —Si no arriba a ser per nosaltres... Apa, anem!— El Pere tirà les fustes amb una patada i començà a baixar les escales de la torre. l’Eduard es quedà allà pensatiu, veient com els seus companys seguien ben decidits el líder del grup. Només l’Albert va semblar que s’havia girat un moment per mirar-lo.