Escric des del càmping d'Àger, mentre cau un aiguat que ens refà de la caminada de tot el dia. Hem fet el congost del Montrebei, des d'Àger, passant per la Perusa, la Pardina, can Carlet i el congost. Hem tornat per Alsamora. El dia amenaçava pluja, però Santa Quitèria, que ens vigilava des de l'altra banda de la Noguera Pallaresa, a tocar de Montfalcó, ha intercedit per nosaltres. Hem acompanyat als germans Jaume i Joan Rosell, i hem estat vigilats de lluny per Josep Maria Mercader. Tots dos ens han parlat del país, l'enginyer i el geòleg. Cada trencant de camí, cada plegament, cada paisatge mereixien una aturada il·lustrativa. Quantes vegades he pensat que estimar el país és molt més senzill del que sembla. Vol dir exactament això que us explico: estimar cada trencall, cada falla, cada congost, com si coneixent-los ens coneguéssim més a nosaltres mateixos.
Ara que ve temps de congressos de partits nacionalistes, catalanistes, sobiranistes o el que volgueu, és un bon moment per reflexionar sobre quina mena d'amor a la pàtria encarnen les persones que, controlant els aparells d'aquestes organitzacions, es presentaran per liderar-les. Si coincidiu amb mi que la política és l'articulació d'un anhel col·lectiu de país, d'un somni i d'una realitat concreta, amb una encarnació, aquest és un bon moment per avaluar-ho. Jo ho faré.
Per estimar un país res millor que haver-lo petjat. Després de caminar per senders, recorreguts valls, pujat a cims, creuat rius, es pot entendre com és el país. I estimar-lo.