pereto |
diumenge, 25 de maig de 2008 | 23:10h
Fa deu anys desaparegué Pere Alberch, membre corresponent de l'IEC, just en el moment que teníem tancat el seu trasllat des del Museo nacional de ciencias naturales de Madrid (MNCN) a l'acabat de crear Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE) de la Universitat de València. Durant tres dies hem recordat les seues aportacions científiques i intel·lectuals i hem vist amb perspectiva les múltiples influències del seu pensament en la biologia evolutiva contemporània. El Memorial Pere Alberch tindrà una continuació en setembre en l'Institut Konrad Lorenz d'Altenberg (KLI).Tres dies intensos on diversos especialistes de primera línia han presentat els avenços en biologia del desenvolupament evolutiva (evo-devo), mentre que altres han reflexionat, amb una perspectiva epistemològica, sobre les aportacions d'Alberch. Fou un veritable visionari, pioner de l'evo-devo, catalitzador de noves idees i aproximacions al problema de la complexitat biològica. Al simposi hi ha hagut de tot: paraules agraïdes, ulls brillants, comunicacions apassionades, ciència d'alta qualitat, sensacions úniques. Algú es demanava com havia estat possible reunir a la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset, una concentració tan elevada de científics que treballen en les fronteres de l'evo-devo. L'efecte Alberch, sense dubte: una amistat que ha trascendit la persona i que deu anys després es deixa sentir entre col·legues, amics i coneguts. El colofó del simposi fou una divertida i sorprenent conferència de l'artista Joan Fontcuberta i una actuació musical i un audiovisual al voltant de l'origen de la forma, a càrrec del grup de Rafael Buscalloni, sobre una idea d'Ángela Buscalloni. Un final a l'alçada de la categoria científica, artística i intel·lectual de l'irrepetible Pere.
Jo vaig tenir el privilegi de conèixer-lo personalment. Primer convidant-lo a impartir una conferència, de les que organitzàvem a la SCB a la facultat de biològiques a principis dels 90. Després com a vicerector, negociant la seua arribada al Cavanilles. La il·lusió que ens feia a tots (a ell, el primer, de fugir del Museo) es va traduir, de la nit al matí, en una frustració indescriptible. Ara, revisant el seu llegat i la seua petjada en la recerca actual, encara ben tangible, es fa més dolorosa i absurda la seua pèrdua. El seu germà Jordi ens presentà unes imatges i unes pinzellades biogràfiques que ens conmogueren. I algunes de les remembrances per les persones que havien col·laborat amb ell els darrers anys foren molt emotives.
Però quan el seu director de tesi David Wake admeté que en les seues investigacions actuals encara vibra la influència de Pere, la seua creativitat i originalitat, confesse que em vaig emocionar. Quants directors de tesi poden dir això d'un alumne, vint-i-cinc anys després que aquest abandone el laboratori? Pere tenia idees radicals i fortes perquè no tenia cap por a equivocar-se. Era una torrentada continua d'hipòtesis per a ser comprovades experimentalment. La darrera frase de Wake fou: Pere, thanks for continuing to challenge me in research. Algú s'imagina un millor homenatge?
Jo vaig tenir el privilegi de conèixer-lo personalment. Primer convidant-lo a impartir una conferència, de les que organitzàvem a la SCB a la facultat de biològiques a principis dels 90. Després com a vicerector, negociant la seua arribada al Cavanilles. La il·lusió que ens feia a tots (a ell, el primer, de fugir del Museo) es va traduir, de la nit al matí, en una frustració indescriptible. Ara, revisant el seu llegat i la seua petjada en la recerca actual, encara ben tangible, es fa més dolorosa i absurda la seua pèrdua. El seu germà Jordi ens presentà unes imatges i unes pinzellades biogràfiques que ens conmogueren. I algunes de les remembrances per les persones que havien col·laborat amb ell els darrers anys foren molt emotives.
Però quan el seu director de tesi David Wake admeté que en les seues investigacions actuals encara vibra la influència de Pere, la seua creativitat i originalitat, confesse que em vaig emocionar. Quants directors de tesi poden dir això d'un alumne, vint-i-cinc anys després que aquest abandone el laboratori? Pere tenia idees radicals i fortes perquè no tenia cap por a equivocar-se. Era una torrentada continua d'hipòtesis per a ser comprovades experimentalment. La darrera frase de Wake fou: Pere, thanks for continuing to challenge me in research. Algú s'imagina un millor homenatge?
