La casa, on passem aquest cap de setmana de finals de maig, forma part d'una granja ramadera. Ben a la vora, frisones encaixonades aixequen el musell i ens treuen una llengua de pam que fa corre els més menuts i encurioseix els més grans. Un xic enllà, entre esclarissats arbres que amaguen el silvestre xampinyó, vaques brunes rumien i passegen, alienes al futur que els espera ben aviat. Dins una nau grisa i llarga, esgüellen els porcs privats de les vistes que alegren la contrada. Sota els peus, una piscina moderna s'ha menjat la vella bassa on es banyava la menudalla de pagès. Arreu, pistes de terra rodegen prats de colonitzadora i pol·linitzadora xeixa, que s'escampa entre els boscos del veïnat. Amb aqueix blat diuen que es feia el millor pa del món, ara és per consum del bestiar.
A l'antiga masoveria, llicenciada com a Residència - Casa de Pagès, s'han aprofitat racons i raconades: Les antigues quadres de la planta baixa presenten un parell de zones de descans, per a lectors empedreïts o amants de l'art de l'agulla; una taula de ping-pong, per esportistes d'interior; i dues habitacions àmplies, força senyorívoles i estèticament aconseguides per al gaudi dels seus estadants. Al cap damunt d'una escala d'esglaons arrodonits, l'antiga planta noble s'ha trinxat per encabir-hi una galeria tancada amb llar de foc i televisor, un menjador un xic menut per la colada que compartim un parell de dies de les nostres vides, una cuina gran, però d'estris que ja han tocat massa mans hores d'ara, i altres tantes habitacions amb lavabo inclòs.
La rusticitat del mas malda per recuperar l'espai que l'hi ha robat la modern mà dels dissenyadors d'interiors que tan agraden als clients habituals d'aquests allotjaments: Cada espai té personalitat pròpia, cada raconada presenta les traces de la museística d'estar per casa. Mobles antics o que s'ho fan, finestres velles o envellides, parets de pedra immensa que deixen clotets per a què hi nií la sociable cuereta. Quan hom surt al balconet, aquests ocells s'envolen i miren curiosament l'intrús que les separa de la niada. Dins les parets, la menudalla piula afamada.
Alçant els ulls horitzó enllà, els núvols amaguen i mostren i tornen a amagar els Rasos de Peguera. De nit, enmig de la foscor, el Santuari de Queralt sembla voler baixar a saltar la remullada Patum berguedana.
Dins la casa, la quitxalla corre i juga i cau i s'aixeca, mares i pares cuiden als més menuts i es miren els grans de lluny. La goma de la vida es barreja en llaços d'amistat més antics que els murs de la casa que els acull. Plou i torna a ploure sobre mullat, i les rialles omplen la taula on les cartes dansen la brisca i les paraules s'aixequen en animalades pròpies de qui es deixa anar sense falses inhibicions. N'hi ha un que dorm, algú se'l mira. I és que..., que lluny que resta el món quan t'atrapa la gaubança!
