Segurament no és un dels grans Hitchcocks, però és l’apoteosi de la relació del director amb la fascinant Grace Kelly (fascinant especialment en els tres films hitchcockians que va protagonitzar). Els diàlegs són d’una franquesa sexual molt sorprenent: "vostè el que necessita és passar quinze dies a les catarates del Niàgara amb un home", li engalta Cary Grant a Grace Kelly (aquesta frase, natualment, dispara la imaginació de l’espectador). I després afegeix que ho faria ell mateix, però que no té temps ni ganes. En aquesta època Cary Grant ja no volia dur la iniciativa en el terreny amorós, perquè tot i estar en molt bona forma, ja tenia una edat i no volia que se’l veiés com un vell verd. És, per tant, Grace Kelly qui es dedica a assetjar Cary Grant, que es fa el desinteressat. Els tête-à-têtes entre Grant i Kelly (el picnic al cotxe, la nit dels focs artificials) són la crème de la crème d’aquesta pel·lícula que avança amb gran classe entre la comèdia i el suspens. A part d’aquesta química entre els dos protagonistes, també podríem destacar el vestuari de Grace Kelly i, en general, la sensació que Hitchcock vivia en un núvol mentre rodava la pel·lícula.
