En les poques setmanes passades des de les eleccions, a aquest país s'han concatenat episodis que fan molta, molta por: La pallissa a Veronad'un jove que va morir pels cops, a mans d'un grup de neonazis, el pogrom de Ponticelli, l'incendi provocat amb molotov a la botiga d'un romanes a Milà, la mort, abans d'ahir, per omissió de socors d'un ciutadà marroquí a un centre d'internament temporal. Dissabte, a Roma, a un barri històricament d'esquerres i exemple d'integració, un grup de vint persones, organitzadíssims i armats (i amb la cara tapada amb foulards amb la creu gamada) van destrossar vàries botigues d'estrangers i van apallissar l'amo d'una de les botigues i, el mateix dissabte, al director d'una ràdio de referència del moviment gai romà l'esperaven a la porta de casa i li van donar una pallissa.
El govern (i alguns ajuntaments) volen nomenar comissaris especials per als gitanos, algú m'ha de convéncer que això no és una llei racial, algú m'ha de dir quina és la diferència entre un gitano i jo que justifique una aplicació especial de la llei per al gitano.
No em puc traure del cap de poema de Niemöller. D'una banda em sento (i crec que ho estem tots una mica) noquejada, com incapaç de pair i de reaccionar, d'un altra tinc por que ens instal·lem en aquesta espècie d'estat de xoc, que ens acostumem, que ens acostumem a no reaccionar. I no sé ben bé a qui m'estic referint amb aquesta primera persona del plural.
ACTUALITZACIÓ: Aquest matí a Roma, un grup d'estudiants d'esquerres que enganxava cartells fora de l'Universitat han estat atacats per persones arribades amb tres cotxes i armats de ganivets i bats de beisbol. A l'hospital hi ha dos joves amb el cap obert i un amb una ferida d'arma blanca...
andrea masala |
diumenge, 1 de juny de 2008 | 14:00h
Exili a Playamuertos
LA BISBESSA
La bisbessa Lynn fa mig segle
que viu
a Playamuertos
però no diu
ni piu
més que en anglès.
S'ha entestat a no saber res
més
i ha reeixit.
La bisbessa Lynn no es vol barrejar,
aplatanar.
Per això
mal que es mori de calor
pren el seu te calent
cada tarda a les cinc.
Per això mal que es mori de calor
cada dia passa el rasclet
pel seu jardinet
simètric i retallat
on només deixa créixer
herbeta verda
retalladeta
i roses de marca:
pena de mort a les flors indígenes
transgressores:
flamboyants, orquídies,
buguenvíl.lies
i altres males herbes.
Per això, mal es mori de calor
juga a tenis cada migdia
i només es fa amb la tia
del cònsol del Salvador.
La bisbessa de Lynn no es vol aplatanar
però un dia es morirà
i ja veurem qui guanyarà.nuria sales
Ciao Maria/Marieta, sono qua dopo aver seguito la traccia lasciata dal tuo commento sul mio blog, dopo aver visto tutto questo popò di blog sarei onorato se volessi diventare mia amica e ci linkassimo reciprocamente, sarebbe proprio bello avere un nuovo blog amico catalano. Fammi sapere, ciao!
Itàlia sempre ha tingut una violència enquistada en els extrems (la màfia és una altra història, però és), una violència d'esquerres i de dretes, una violència que va matar Aldo Moro (d'esquerres) i que va assassinar 85 persones a Bologna (de dretes)
El que expliques i llistes no és cap novetat, sempre hi ha estat amb més o menys intensitat, i ni les dretes ni les esquerres que han governant no han sabut ni han volgut aturar-ho.
Per exemple a Anglaterra o a Espanya la violència ha estat erradicada dels estadis, però a Itàlia no, continua una violència dura i sorda a mans dels grups radicals que s'enfronten una setmana si una setmana també. Tu que ets romana recorda aquell jugador que feia (o fa) la salutació feixista cada cop que marca un gol o similar. I ha estat mai sancionat o advertiti?
També s'ha de recordar el duríssim moviment anarquista (o similar) que fa uns anys va destrossar el carrer Gran de Gràcia per protestar per la mort d'un company seu a Itàlia, els qui van saquejar el carrer eren italians de "vacances" a Barcelona.
No em vull extendre més, però d'exemples petits i grans d'aquesta violència continuada n'hi ha molts, i de tots colors. M'imagino que la victòria electoral dels exMSInos entre d'altres elsha donat ales i actuen de manera més desacomplexada, però crec que aquest fenomen no és nou d'ara, és un problema malhauradament enquistat com molts d'altres al Bel Paese.
Tens raó, Josep, el nivell de violència política ha estat altíssim sempre. El que ara em pareix més angoixant és la incapacitat de reacció, el silenci dels partits (del que en queda) i la cara d'imbècils i de "com és possible que ningú faça res" que tenim tots. Per molt menys del que està passant ara en un altre moment s'hauria fet una manifestació nacional amb mig milió de persones, ara no tinc (tenim) qui ens convoque, qui ens represente. Crec que el silenci del PD aquestes setmanes pesarà com una pedra.
La intransigent |
dimarts, 27 de maig de 2008 | 17:02h
Marieta, tot això de què parles m'ha fet venir al cap un llibre molt bo d'un periodista alemany (llicenciat en dret) que, sense ser de cap dels grups perseguits pel nazisme, va decidir fugir de l'Alemanya nazi al veure's incapaç de canviar-la. Potser no és molt esperançador, però apendre del passat sempre ajuda. En italià em sembla que es titula Storia di un tedesco i l'autor és Sebastian Haffner (al català crec que no està traduit, però a l'espanyol si). Potser l'haurien de fer de lesctura obligatòria a les escoles.
M'atreveixo a dir que no et refereixes a la tòpica i mal anomenada majoria silenciosa, instal·lada en la paràlisi permanent, m'ho prenc més aviat com una crida a l'acció a les moltes persones compromeses amb els valors de la llibertat, la justícia i la fraternitat.
clar, em refereixo a "nosaltres", però tampoc sé ben bé qui som, les persones compromeses, com dius tu. El problema és que no ens representa ningú...els partits d'esquerres estan recollint els trossos i refundant el refundable, ningú convoca res, ningú alça la veu suficientment...no ho sé, però a l'angoixa del que està passant s'afegeix l'angoixa de la mancança de representativitat política de la meua indignació i la meua ràbia. I això és molt greu. Ací fa uns anys va haver l'estació dels girotondi, grans manifestacions (o xicotetes) autoconvocades, que eren capaces de donar representativitat política i visibilitat a la indignació i la ràbia, ara ni això.
Aquesta, a més a més, ja ens la coneixem. Ells van organitzats i armats, estan decidits i compten amb la vista grossa de les autoritats. I es fan amb el carrer, i després el carrer es va infiltrant a les cases de manera fatal. Els altres (diguem nosaltres) no volem embrutar-nos amb aquesta mena de pasticciacci, pensem que n'hi ha prou amb la raó i la veritat i que ens afavorirà no barrejar-nos-hi ifer front a aquesta xusma. I quan ens n'adonem, som els protestants de Niemüller. Si t'escoltes a qui la van viure, recorda massa a la València de 1979. Per això cal organitzar-se, fer-se veure, baixar al carrer i lluitar. Encara que cada dia els mitjans, les plataformes i el temps per fer-ho siguin més minsos i més poderoses les forces dispersives que ens mantenen ocupats amb foteses i bagatel·les.
que, com dic al comentari més amunt, la immobilitat social és total, ningú convoca, ningú protesta, per fer-se veure i baixar al carrer cal organitzar alguna cosa...quasi em fa més por això, la immobilitat "social" i la meua sensació de que ningú em representa ni em reclama... fa massa temps que no ens veiem, potser per això no sé ja qui som "nosaltres". Tot plegat em té prou angoixada. I és quasi tranquil·litzador que recorde València als 70s, a mi em recorda coses molt pitjors. Ahir estava indignada comentant amb amics que hi ha un perill real d'epidèmia de colera a Nàpols i em vaig assabentar que la darrera va ser als 80s i la grossa als 70s (del segle XX!), jo al·lucine. l'eslògan de que Itàlia és un viatge per la història s'està tornant una veritat horrorosa, entre pogroms, vidres trencats i colera (per no parlar de la contra-reforma).
...però els mals records que evoquen aquests episodis pertanyen a una era on existí una duríssima lluita d'oposició. No s'ha d'oblidar que l'ascens del nazisme no arriba precisament amb la passivitat social de l'adversari, sinó després que les tètriques seccions d'assalt guanyin el carrer en una aferrissada batalla a sectors contestataris i esquerrans. A Espanya o França, en canvi, succei a l'inrevés, on foren els fronts populars qui s'endugueren el gat a l'aigua (aquí fins a la guerra). El que volia dir amb l'exemple valencià és que el nostre immobilisme moltes vegades té a veure amb cert nociu sentit de la superioritat moral, que sense el compromís de defensar de manera activa els principis, pot ser molt perillós. I això que dius n'és l'extrema conseqüència: hom no sap a qui adreçar-se, on anar i que fer, quan pensa que cal arremangar-se la camisa i fer un pas endavant. La sensació, certament, resulta angoixant i és prioritari rearmar-se (figuradament), elaborar nous discursos que no arrosseguin els complexes i llasts del passat i crear teixits que ens permetin estar en contacte. I sense tants escrúpols i malfiances com sovint ens trobem. Cadascú on pugui: aquí a la xarxa, al veinat, mitjançants agrupacions i on calgui. Som-hi.
Com deia la meva iaia; igualet que als anys 30. Confio que els mecanismes de pau i democràcia del segle XXI desmenteixin aquesta comparació terrible. Gràcies pels avisos, i gràcies pel preciós poema.
Molta por; odis, violència, perpetuar-se en el poder, no voler deixar la mamella, protegir els béns individuals, callar, no fer res, acostumar-se a les injustícies, arribar a pensar que la vida d'un immigrant, gitano, què més done, que no sigui 'un dels teus' no val res. El poema de Niemüller, que no coneixia, molt ben trobat, perque és la realitat que ens envolta. Sí, fa temor, ens acostumem a no reaccionar i fugim a llocs llunyans on no existeix aquest món tant violent i lleig.
LA BISBESSA
La bisbessa Lynn fa mig segle
que viu
a Playamuertos
però no diu
ni piu
més que en anglès.
S'ha entestat a no saber res
més
i ha reeixit.
La bisbessa Lynn no es vol barrejar,
aplatanar.
Per això
mal que es mori de calor
pren el seu te calent
cada tarda a les cinc.
Per això mal que es mori de calor
cada dia passa el rasclet
pel seu jardinet
simètric i retallat
on només deixa créixer
herbeta verda
retalladeta
i roses de marca:
pena de mort a les flors indígenes
transgressores:
flamboyants, orquídies,
buguenvíl.lies
i altres males herbes.
Per això, mal es mori de calor
juga a tenis cada migdia
i només es fa amb la tia
del cònsol del Salvador.
La bisbessa de Lynn no es vol aplatanar
però un dia es morirà
i ja veurem qui guanyarà.nuria sales
Fammi sapere, ciao!
El que expliques i llistes no és cap novetat, sempre hi ha estat amb més o menys intensitat, i ni les dretes ni les esquerres que han governant no han sabut ni han volgut aturar-ho.
Per exemple a Anglaterra o a Espanya la violència ha estat erradicada dels estadis, però a Itàlia no, continua una violència dura i sorda a mans dels grups radicals que s'enfronten una setmana si una setmana també. Tu que ets romana recorda aquell jugador que feia (o fa) la salutació feixista cada cop que marca un gol o similar. I ha estat mai sancionat o advertiti?
També s'ha de recordar el duríssim moviment anarquista (o similar) que fa uns anys va destrossar el carrer Gran de Gràcia per protestar per la mort d'un company seu a Itàlia, els qui van saquejar el carrer eren italians de "vacances" a Barcelona.
No em vull extendre més, però d'exemples petits i grans d'aquesta violència continuada n'hi ha molts, i de tots colors.
M'imagino que la victòria electoral dels exMSInos entre d'altres elsha donat ales i actuen de manera més desacomplexada, però crec que aquest fenomen no és nou d'ara, és un problema malhauradament enquistat com molts d'altres al Bel Paese.
Si t'escoltes a qui la van viure, recorda massa a la València de 1979. Per això cal organitzar-se, fer-se veure, baixar al carrer i lluitar. Encara que cada dia els mitjans, les plataformes i el temps per fer-ho siguin més minsos i més poderoses les forces dispersives que ens mantenen ocupats amb foteses i bagatel·les.
I és quasi tranquil·litzador que recorde València als 70s, a mi em recorda coses molt pitjors.
Ahir estava indignada comentant amb amics que hi ha un perill real d'epidèmia de colera a Nàpols i em vaig assabentar que la darrera va ser als 80s i la grossa als 70s (del segle XX!), jo al·lucine. l'eslògan de que Itàlia és un viatge per la història s'està tornant una veritat horrorosa, entre pogroms, vidres trencats i colera (per no parlar de la contra-reforma).
El que volia dir amb l'exemple valencià és que el nostre immobilisme moltes vegades té a veure amb cert nociu sentit de la superioritat moral, que sense el compromís de defensar de manera activa els principis, pot ser molt perillós. I això que dius n'és l'extrema conseqüència: hom no sap a qui adreçar-se, on anar i que fer, quan pensa que cal arremangar-se la camisa i fer un pas endavant.
La sensació, certament, resulta angoixant i és prioritari rearmar-se (figuradament), elaborar nous discursos que no arrosseguin els complexes i llasts del passat i crear teixits que ens permetin estar en contacte. I sense tants escrúpols i malfiances com sovint ens trobem. Cadascú on pugui: aquí a la xarxa, al veinat, mitjançants agrupacions i on calgui. Som-hi.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Martin_Niem%C3%B6ller
Corretto.
Confio que els mecanismes de pau i democràcia del segle XXI desmenteixin aquesta comparació terrible. Gràcies pels avisos, i gràcies pel preciós poema.