jordipuigimartin |
dilluns, 26 de maig de 2008 | 22:41h
El músic sense solfa, el músic popular, el músic de ball, és una figura que ara se'ns fa estranya, en aquest món nostre tan modern. Fins no fa massa, però, pobles i camins acollien l'estela alegre d'aquests portadors de joia, talment un vent màgic que passava, obrint les flors dels balcons i engalanant amb perfum els carrers de les viles.
El músic i l'instrument, l'instrument i el músic. Mai no s'ha vist simbiosi tan perfecta. L'eina brandada, que bé podia ser un violí, un flabiol o un acordió, poques vegades tenia un germà o germana amb qui compartir el poeta, i el trobador, petit orfe de companys, creixia i creixia a les places: dos acords o arpegis aturaven la cridòria, i les primeres gotes de música estiraven les galtes i excitaven els peus.
Peret Blanc, Fonso de Lliurona, Josep Roviretes; que és dir violí, acordió i flabiol. Trescaires vers pobles que encara tenien nom, cases que tenien llinatge, llars que tenien foc. L'instrument a l'esquena, la música als llavis i la mirada fixa en antics i perduts viaranys. Garrotxa, Ripollès, Rocacorba, Empordà, Collsacabra...
No s'ha vist mai tanta música. D'ofici, músic, que vol dir ser aprenent, vol dir ser artesà, potser arribar a ser mestre. Heretant compassos, trencapassos... i també calbots; i el do de transmutar la fusta vella d'un grall en un màgic instrument misteriós.
El músic sense solfa, el músic popular, el músic de ball. A vegades em pregunto si encara, sense ells, sabem què és, de veritat, un instrument musical.
Imatge: Acordionista occità de l'Avairon, en una postal sense datar. La imatge l'he treta del llibre Les métiers disparus, de Régis Granier.
El músic i l'instrument, l'instrument i el músic. Mai no s'ha vist simbiosi tan perfecta. L'eina brandada, que bé podia ser un violí, un flabiol o un acordió, poques vegades tenia un germà o germana amb qui compartir el poeta, i el trobador, petit orfe de companys, creixia i creixia a les places: dos acords o arpegis aturaven la cridòria, i les primeres gotes de música estiraven les galtes i excitaven els peus.
Peret Blanc, Fonso de Lliurona, Josep Roviretes; que és dir violí, acordió i flabiol. Trescaires vers pobles que encara tenien nom, cases que tenien llinatge, llars que tenien foc. L'instrument a l'esquena, la música als llavis i la mirada fixa en antics i perduts viaranys. Garrotxa, Ripollès, Rocacorba, Empordà, Collsacabra...
No s'ha vist mai tanta música. D'ofici, músic, que vol dir ser aprenent, vol dir ser artesà, potser arribar a ser mestre. Heretant compassos, trencapassos... i també calbots; i el do de transmutar la fusta vella d'un grall en un màgic instrument misteriós.
El músic sense solfa, el músic popular, el músic de ball. A vegades em pregunto si encara, sense ells, sabem què és, de veritat, un instrument musical.
Imatge: Acordionista occità de l'Avairon, en una postal sense datar. La imatge l'he treta del llibre Les métiers disparus, de Régis Granier.
Afegeixo l'enllaç al post que, a més, compta amb una fotografia preciosa:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/94508