Aquesta nit TV3 emetrà, dins de la sèrie “Savis”, l’entrevista a Neus Català, una supervivent dels camps d’extermini nazis. Si sobre la II Guerra Mundial i els camps de concentració alemanys s’han fet moltes pel·lícules, se n’han fet molt poques sobre la Guerra Civil espanyola i menys encara sobre els camps de concentració on van ser confinats els exiliats que varen passar la frontera fugint de l’exèrcit vencedor.
És per aquest motiu que només ens queden les imatges dels noticiaris de l’època, impresos o filmogràfics. Un llegat ínfim en comparació amb els fets que varen succeir i les conseqüències que va portar aquella desfeta.
He sentit parlar molt de la guerra als meus pares, que aleshores tenien deu i dotze anys respectivament quan va començar, és dir, que he sentit parlar de la guerra que es va viure a la ciutat de Barcelona o dels pobles de la rodalia, però gens del front o dels camps de concentració.
El meu oncle, l’únic oncle que he tingut, va morir pocs anys abans que jo nasqués, no el vaig conèixer, però la meva tia m’ha parlat algunes coses d’ell, sobre tot de la postguerra, però també sé que li va tocar fer la guerra al bàndol republicà i que, en passar els Pirineus, va ser confinat en un camp de la Catalunya Nord. A ben segur que era a les platges d’Argelers perquè m’havien explicat que era a la platja i estava custodiat per soldats senegalesos.
Per Setmana Santa vàrem anar la meva esposa i jo als límits entre la Catalunya Nord i Occitània. En passar la frontera de La Jonquera vàrem anar a Argelers, volia visitar el lloc on hi havia aquells camps de concentració a les platges. No vàrem anar a veure el lloc concret, em vaig conformar en veure l’extensa platja que hi ha al nord del poble, molt proper del lloc històric. Feia bon dia, assolellat, però ventós, aquell vent persistent, que acaba molestant a la poca estona que hi ets. Em va venir al cap la gran quantitat de gent que van estar allí aprop recent acabada la guerra, en ple més de febrer o març. Vaig pensar que, si a mi em molestava aquell vent, i només hi havia estat uns minuts, com ho devien d’haver passat tots aquells que varen passar setmanes sense cap protecció, nit i dia, dia rera dia. Us ho imagineu? Us ho podeu arribar imaginar? Realment costa d’imaginar una cosa semblant assegut davant de l’ordinador o del televisor. Val la pena anar-hi un dia i veure aquella platja immensa totalment buida i imaginar-la plena de gent afamada i mal vestida, alguns malalts, altres sols, tots vençuts i sense futur. I aquell vent que no para. Hores i hores eternes. No podem oblidar tot això i mirar cap una altra banda. Jo vaig sentir tristesa per tots aquells desconeguts, tots menys un, el meu oncle.
Aprofito per dir que, quan el meu oncle va sortir del camp i va tornar a l’altra banda dels Pirineus va haver de fer el servei militar. Guerra, camp de concentració i servei militar, quina manera de perdre la joventut!
Fa uns tres anys, a l’estiu, vàrem anar a Àustria. Vàrem passar a prop de Mauthausen i ens vàrem acostar al camp de concentració nazi. Un dia gris i plovisquejant. Gris com la pedra de la muralla del camp, tota una fortalesa que fa fredat. No vàrem entrar, era mitja tarda i tancaven al cap de poc. Però si haguéssim tingut temps jo crec que tampoc hauria volgut entrar-hi. Em va impressionar veure aquells murs. Vaig imaginar totes aquelles pel·lícules sobre els camps. Vàrem donar una volta per l’espai exterior, davant la porta d’accés, on hi ha els monuments que van erigir tots els països que varen tenir ciutadans en aquell camp. Tots menys l’estat espanyol que, seixanta anys desprès dels fets i trenta anys de democràcia, encara no en tenia cap. No sé si ara en té algun. Tampoc vaig anar veure la tristament famosa escala de la mort, hi ha moments que les impressions són superiors a la curiositat.
Diuen, i jo ho crec, que ningú mor definitivament mentre algú el recorda, però també crec que quan mor algú mor una part de la nostra història. Cal recordar els fets que van portar sofriment a tanta gent tant propera. Ja en queden pocs que ens puguin explicar les coses de primera mà, com deia un dels organitzadors de l’exposició que es va fer a l’estació del metro d’Universitat recordant els bombardejos de Barcelona, la major part dels testimonis vius són gent que en aquella època eren infants, com els meus pares, i, per tant, tenen un testimoniatge de segona mà. Són gent que van viure la guerra des de casa i sentien el que passava per les explicacions dels seus pares, els nostres avis, que ja no hi són. Aprofitem que encara queden testimonis directes perquè, quan ells no hi siguin, no ens quedarà més que el seu record. Aleshores la manipulació pot ser inimaginable en un país on no s’ha fet una tasca de guardar tota aquesta memòria col·lectiva.
He sentit parlar molt de la guerra als meus pares, que aleshores tenien deu i dotze anys respectivament quan va començar, és dir, que he sentit parlar de la guerra que es va viure a la ciutat de Barcelona o dels pobles de la rodalia, però gens del front o dels camps de concentració.
El meu oncle, l’únic oncle que he tingut, va morir pocs anys abans que jo nasqués, no el vaig conèixer, però la meva tia m’ha parlat algunes coses d’ell, sobre tot de la postguerra, però també sé que li va tocar fer la guerra al bàndol republicà i que, en passar els Pirineus, va ser confinat en un camp de la Catalunya Nord. A ben segur que era a les platges d’Argelers perquè m’havien explicat que era a la platja i estava custodiat per soldats senegalesos.
Per Setmana Santa vàrem anar la meva esposa i jo als límits entre la Catalunya Nord i Occitània. En passar la frontera de La Jonquera vàrem anar a Argelers, volia visitar el lloc on hi havia aquells camps de concentració a les platges. No vàrem anar a veure el lloc concret, em vaig conformar en veure l’extensa platja que hi ha al nord del poble, molt proper del lloc històric. Feia bon dia, assolellat, però ventós, aquell vent persistent, que acaba molestant a la poca estona que hi ets. Em va venir al cap la gran quantitat de gent que van estar allí aprop recent acabada la guerra, en ple més de febrer o març. Vaig pensar que, si a mi em molestava aquell vent, i només hi havia estat uns minuts, com ho devien d’haver passat tots aquells que varen passar setmanes sense cap protecció, nit i dia, dia rera dia. Us ho imagineu? Us ho podeu arribar imaginar? Realment costa d’imaginar una cosa semblant assegut davant de l’ordinador o del televisor. Val la pena anar-hi un dia i veure aquella platja immensa totalment buida i imaginar-la plena de gent afamada i mal vestida, alguns malalts, altres sols, tots vençuts i sense futur. I aquell vent que no para. Hores i hores eternes. No podem oblidar tot això i mirar cap una altra banda. Jo vaig sentir tristesa per tots aquells desconeguts, tots menys un, el meu oncle.
Aprofito per dir que, quan el meu oncle va sortir del camp i va tornar a l’altra banda dels Pirineus va haver de fer el servei militar. Guerra, camp de concentració i servei militar, quina manera de perdre la joventut!
Fa uns tres anys, a l’estiu, vàrem anar a Àustria. Vàrem passar a prop de Mauthausen i ens vàrem acostar al camp de concentració nazi. Un dia gris i plovisquejant. Gris com la pedra de la muralla del camp, tota una fortalesa que fa fredat. No vàrem entrar, era mitja tarda i tancaven al cap de poc. Però si haguéssim tingut temps jo crec que tampoc hauria volgut entrar-hi. Em va impressionar veure aquells murs. Vaig imaginar totes aquelles pel·lícules sobre els camps. Vàrem donar una volta per l’espai exterior, davant la porta d’accés, on hi ha els monuments que van erigir tots els països que varen tenir ciutadans en aquell camp. Tots menys l’estat espanyol que, seixanta anys desprès dels fets i trenta anys de democràcia, encara no en tenia cap. No sé si ara en té algun. Tampoc vaig anar veure la tristament famosa escala de la mort, hi ha moments que les impressions són superiors a la curiositat.
Diuen, i jo ho crec, que ningú mor definitivament mentre algú el recorda, però també crec que quan mor algú mor una part de la nostra història. Cal recordar els fets que van portar sofriment a tanta gent tant propera. Ja en queden pocs que ens puguin explicar les coses de primera mà, com deia un dels organitzadors de l’exposició que es va fer a l’estació del metro d’Universitat recordant els bombardejos de Barcelona, la major part dels testimonis vius són gent que en aquella època eren infants, com els meus pares, i, per tant, tenen un testimoniatge de segona mà. Són gent que van viure la guerra des de casa i sentien el que passava per les explicacions dels seus pares, els nostres avis, que ja no hi són. Aprofitem que encara queden testimonis directes perquè, quan ells no hi siguin, no ens quedarà més que el seu record. Aleshores la manipulació pot ser inimaginable en un país on no s’ha fet una tasca de guardar tota aquesta memòria col·lectiva.
Albert Castany.
Montgat, 27 de maig de 2008.
Montgat, 27 de maig de 2008.
Albert, et recomano la lectura del llibre "Escrits des de la presó" (en vaig parlar al meu bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/91537)
Recull el testimoni de diversos escriptors que van ser a Argelers. Algun dia el govern francès haurà de demanar disculpes pel tracte infrahumà que comentes.
Salutacions!
Hola Albert, el teu escrit d'avui m'ha recordat vivéncies meves, algunes de les quals tinc escrites i que penso poden complementar el tema que toques en el teu escrit. Son fets de l'any 1973 i formen part d'un capitol d'un llibre.
PAU I TREVA
Amb aquest nom, vaig conèixer l’existència de la celebració anual d’una festa que se celebra en un poblet de la Catalunya Nord i que de fet, va significar per a mi la participació directe en actes polítics prohibits en aquells moments a l’estat espanyol.
Els contactes que em van portar a conèixer als que em van convidar a assistir a aquesta festa, es van iniciar un mati al sortir de l’hotel on havia dormit a Perpinyà. Venia de Paris en cotxe i em vaig quedar a dormir a Perpinyà abans de seguir viatge fins a Tarragona. Érem a l’any 1973 i aleshores encara hi havia molts trams del trajecte de Tarragona a Paris en els quals no hi havia autopista i per tant el viatge es feia més llarg i pesat.
Prop de l’hotel hi havia una llibreria i em vaig parar a mirar llibres i revistes. Em va cridar l’atenció una revista que tenia tot el fons de color groc i a la capçalera hi tenia quatre ratlles vermelles que la creuaven d’un cap a l’altra. La revista tenia per títol TERRES CATALANES i estava escrita en català. En aquell temps en que a la Catalunya dominada pels franquistes no disposàvem de diaris ni revistes en català, em vaig llençar a comprar la revista sense pensar-ho ni un moment. La vaig comprar amb il·lusió i vaig començar a llegir-la tot caminant pel carrer. Tot lo que llegia m’entusiasmava, eren uns escrits catalanistes basats en el sentit comú i que amb la consciència de la situació que vivíem, em feien vibrar d’emoció.
Vaig buscar l’adreça de l’editorial d’aquella revista i recordo que vaig trobar que estava situada al carrer de La Gran Moneda de Perpinyà, no recordo el número. Demanant a la gent i a algun gendarme, vaig arribar al dit carrer i al número que indicava la revista. Era una casa que feia cantonada, amb una porta gran tancada que donava a uns baixos que tenien un cartell que deia “Centre Cultural Català”. Al costat hi havia una porta petita que donava als pisos superiors, aquesta entrada més petita tenia un altre cartell que deia “Amical Mahutassen”. No parlaven enlloc de la revista, però vaig tenir la sensació de que no anava pas mal encaminat.
Vaig trucar al timbre de la porta petita i lo primer que vaig sentir van ser uns lladrucs de gos. Desprès un home des de dins de la casa, va preguntar qui era el que trucava. Li vaig dir que estava buscant l’empresa editora de la revista Terres Catalanes. Em va obrir la porta un home d’uns setanta cinc anys, portava un gos llop bastant gros agafat del collar. Desprès de presentar-me, li vaig dir com em deia, que vivia a Tarragona i que volia parlar amb el director de la revista. Ell es va presentar, es deia Salvador Figueres, era el president de l’Amical Mahutassen i el propietari del local de sota, que havia cedit als exiliats catalans d’aquella zona per fer les seves reunions. Ens vam tenir mútua confiança ben aviat, tots dos teníem la impressió d’estar davant d’una persona que jugava net i que a més jugàvem en el mateix equip.
Hem va fer passar al local del Centre Cultural Català i em va dir que si m’esperava aviat arribarien alguns socis del Centre que tenien una reunió. Va resultar que allà en aquell local, funcionava una cèl·lula de l’Assemblea de Catalunya. Jo que havia sentit parlar molt de les activitats de l’Assemblea, sobretot de les detencions, perquè les seves activitats estaven totalment silenciades per la premsa i no havia aconseguit contactar amb cap membre de l’Assemblea a l’interior de Catalunya, ara em trobava a punt d’integrar-me en una de les seves per a mi, mítiques reunions.
Van començar a arribar uns homes, tots jubilats i per tant d’edat avançada. Tots eren també exiliats polítics que havien fugit al acabar la guerra civil i que encara no havien pogut tornar a la seva terra. El Salvador Figueres, m’anava presentant a tots els que arribaven. A un dels que van arribar, al dir-li que jo era de Tarragona, em va dir que ell era de Reus i que ja feia molts anys que no havia pogut tornar a venir per aquestes terres. Em van donar copies del butlletí que publicava l’Assemblea de Catalunya a Perpinyà i diversos llibrets d’en Pallach, Serra i Moret i altres polítics catalans a l’exili, alguns dels quals jo no habia sentit anomenar mai.
La reunió d’aquell dia estava convocada per organitzar un acte que es tenia de celebrar dintre d’unes setmanes. Es tractava d’inaugurar a la platja de Saint Cyprien (Sant Cebrià) una escultura a la memòria de Lluís Companys, amb una placa amb dedicatòria a tots els catalans morts en la lluita contra el feixisme. A aquell acte vindrien molts exiliats catalans d’arreu d’Europa, presidiria el President Tarradellas que estava exiliat a Saint Martin le Beou i faria una intervenció especial en Batista i Roca, que estava exiliat a Anglaterra. Em van convidar a aquesta inauguració i els vaig prometre que hi assistiria.
Va ser al acceptar la invitació que hem van dir que podria aprofitar per quedar-me tot el cap de setmana, ja que si la inauguració del monument era el dissabte a la tarda, el diumenge al matí se celebrava a Toluges l’aplec de Pau i Treva. D’aquesta manera, vaig descobrir l’existència d’aquest aplec al qual vaig anar dos anys seguits. El primer any només amb la meva dona i el segon any també amb el Nadal i la seva dona.
El primer any d’anada a Toluges, va ser dons un any en el qual vàrem començar per anar el dissabte a la tarda a la platja de Sant Cebrià. En aquella platja, precisament davant la botiga de vaixells esportius que tenia en Cassan, el meu soci a la feina en aquells temps, es va construir el monument a Lluís Companys i a la resistència contra el feixisme. El monument, està situat en el mateix lloc on el francesos van muntar un camp de concentració, per “acollir” els refugiats que fugien de les tropes franquistes al acabar la guerra civil.
El monument es va inaugurar a mitja tarda amb nombrosa assistència de persones vingudes de molts indrets si tenim en compte les matricules dels cotxes aparcats a la zona. Eren cotxes procedents de diferents llocs de França i també d’altres països europeus. La majoria dels presents eren dons exiliats republicans, que vivien una diàspora i aquell dia es trobaven allí reunits.
Vaig veure només cinc cotxes amb matricula de l’estat espanyol. Dos de Barcelona, un de Lleida, un de Girona i un de Tarragona, que era el meu. Vol dir que sense cap mena de dubte, va ser un acte organitzat pels exiliats, amb presència molt minsa dels que vivíem a l’interior.
Va parlar en Batista i Roca. Era un home ja d’edat avançada, suposo que fregava els vuitanta anys. Tot i amb això tenia una gran vitalitat i les seves paraules em van fer vibrar emocionantment. Va parlar en català i en francès i en els dos idiomes va expressar sentiments nacionalistes molt forts i que sense cap mena de dubtes no van pas agradar gaire a les autoritats franceses que eren presents a l’acte.
Al acabar els actes d’aquesta inauguració, amb la dona vàrem aprofitar per anar a fer un bon sopar en un restaurant de la zona i després de sopar, vàrem anar al casino de Canet Plage. Va ser la primera vegada que vaig entrar a un casino. Després de canviar uns quants francs per fitxes, vàrem anar a jugar a la ruleta. Vaig començar guanyant bastant i vaig acabar perdent totes les fitxes. Mai més, fins ara, he tornat a comprar fitxes en un casino, però no em sap gens de greu haver-ho fe per una vegada a la vida.
A l’endemà vàrem anar a Toluges. Allà vàrem trobar els amics del
“Amical Mahutasen” que m’havien convidat a aquelles festes i vàrem anar a la plaça del poble. A la plaça i va haver un parlament de l’alcalde de Toluges i després es va fer una audició de sardanes.
Acabades les sardanes, vàrem anar als locals on es tenia de fer el dinar per celebrar la diada de “Pau i Treva”. Durant el dinar, van tornar a parlar diverses persones, entre elles en Batista i Roca. Del seu parlament, hem varen quedar gravades les paraules d’elogi i exaltació que va fer a favor de l’existència del moviment d’ETA al País Basc. En aquells moments, tothom va aplaudir les seves paraules d’alabança a ETA. Amb el pas dels anys i sobretot després de la implantació de la democràcia, es va demostrar que aquell moviment armat, va donar més problemes que no pas solucions.
En aquest mateix dinar, em varen presentar a en Boix, que era el director de la revista “Terres Catalanes”, que havia estat en l’origen del meu contacte amb aquell grup. En Boix estava acompanyat d’un altre català també exiliat i que publicava una revista en català a Anguleme, que es titulava “Mai no morirem”. Em vaig fer subscriptor de les dues revistes i tots dos es van comprometre a enviar-les a casa meva, encara que ja em van avisar que potser més d’un cop no les podria rebre, dons la policia espanyola les segrestava sovint i possiblement fitxava als seus receptors. Vaig dir que les enviessin igualment i efectivament en vaig rebre poques. Amb en Boix, vàrem parlar també d’altres qüestions.
Li vaig dir que tenia dues filles, aleshores petites d’uns cinc i sis anys, a les quals m’agradaria poder-los fer viure la realitat de que a banda i banda de la frontera de dos estats com França i Espanya, tot i ésser estats diferents, es parlava la mateixa llengua catalana que en aquells temps estava prohibida als mitjans de comunicació i no s’ensenyava a les escoles. Per tant, li vaig dir que li agrairia que em poses en contacte amb algun matrimoni amb fills de l’edat de les meves filles, perquè es coneguessin i podessin jugar junts. Em va dir que coneixia la persona adequada als meus desitjos i que l’avisés del meu pròxim viatge a Perpinyà, perquè me la presentaria.
Efectivament, en un altre viatge em va acompanyar al despatx d’un advocat de Perpinyà que es deia Miquel Mayol i que acabava de fundar un partit, de nom Esquerra Catalana. En Mayol tenia dues filles de l’edat de les meves, ens vàrem entendre molt ràpidament i es va interessar per la meva idea. Em va convidar a passar un diumenge a la seva casa dels afores de Perpinyà i vàrem acordar ja una data concreta.
Vàrem anar-hi amb la meva família i es va produir la trobada que jo volia. Les meves filles van jugar i parlar en català amb les filles d’en Mayol i tots junts vàrem passar una agradable diada.
El segon any que vàrem anar a l’aplec de Toluges, també vam arribar a Perpinyà el dissabte al vespre. Teníem ja alguns contactes de confiança fets l’any anterior i d’un d’aquests contactes en va sortir la coneixença d’un personatge amb el qual vàrem estar parlant, primer en un bar i després en un banc de la via publica, fins a altes hores de la matinada. A l’endemà vàrem tornar a coincidir a Toluges.
Es deia Jordi Vilanova i en aquells moments vivia a Londres. Havia estat secretari d’en Willy Brandt quan aquest s’havia exiliat a Noruega. Estava casat amb una dona noruega, que a més del seu idioma propi parlava anglès i català. Ell no podia entrar a l’estat espanyol, però la seva dona si i estava ufanós d’explicar que quan la seva dona entrava a l’estat espanyol per acompanyar als seus fills a conèixer a la família, en els interrogatoris amb la Guardia civil tenien de fer venir algú que sabés català per poder entendre les seves respostes. En Vilanova era un home afable i gran conversador. Ens vàrem intercanviar les nostres adreces i quan uns anys més tard va venir a viure a Barcelona, em va telefonar per dir-me que havia posat una empresa de despatxant de duanes. Ens vàrem trobar un dia a Barcelona i vàrem quedar en anar-nos veient, però malauradament va morir prematurament i em queda només el record de lo que va ser una relació molt curta i agradable.