Nota: Article publicat al Setmanari La Directa, el 21 de maigAntropòlegs com Manuel Delgado o Gerard Horta ens alerten, fa temps, sobre l’obsessió del poder per controlar l’espai públic. La criminalització de l’oci descontrolat, les “ordenances cíviques”, els”Fòrums de pagament”, la repressió creixent al carrer i la progressiva privatització dels espais responen a l’objectiu de controlar una ciutadania de la qual sempre es recela, tot reconduint-la vers àmbits privats, vigilats i d’incitació al consum com els grans centres comercials a les perifèries de la ciutat.
El mateix succeeix amb el temps. L’increment efectiu de les jornades laborals, les hores malbaratades en desplaçaments creixents, l’obsessió per l’oci organitzat esdevè un procés paral·lel de privatització del temps on els individus perden espais de llibertat en benefici dels interesos corporatius, tal com reflectia l’excel·lent metàfora, disfressada de conte infantil, de Momo, de Michael Ende.
En aquest sentit, l’aplicació precipitada i gens raonada d’una sisena hora de classe a l’ensenyament públic de primària, és difícil d’interpretar sense tenir en compte les premisses expressades als primers paràgrafs. La seva gènesi, desplegament i efectes no fan altra cosa que corroborar aquesta política creixent de privatització de l’espai/temps que serveix per desposeir l’individu d’àmbits de llibertat i privar-lo de qualsevol capacitat d’autogestió per facilitar la submissió al mercat.
L’invent de la sisena hora no va néixer en el camp educatiu, sinó del polític. Cap a 2002, el PSC va editar el seu pamflet “Més i millor educació” on recollia un seguit de propostes encaminades a posar l’educació al servei dels interesos estratègics dels socialistes i el seu entremat empresarial. Tampoc no van amagar la proposta a la seva campanya de 2003, i va explicitar-se al Pacte del Tinell del desembre del mateix any. En el marc de l’excusa del Pacte Nacional per l’Educació va acabar-se de definir, i imposar en contra de l’opinió majoritària de la comunitat educativa, i molt especialment dels mestres, al cap i a la fi, els qui l’havien de fer realitat.
A banda dels seus problemes d’aplicació (a ningú no se’ls va acudir que no hi havia prou professionals per implantar-la), i cap mena de previsió de valoració de l’experiència –ni havien protocols d’avaluació, ni instruccions precises, ni cap estudi que avalès l’experiència, ans al contrari- la implantació al llarg dels dos primers cursos ha estat catastròfica. Fins al moment, tres estudis han examinat el seu impacte, i en tots tres casos, les seves conclusions evidencien la absurda inutilitat d’una mesura que ha hipotecat el sistema, i és, sens dubte, al darrere del col·lapse pressupostari a la Conselleria que provoca, entre altes coses, la desaparició del batxillerat nocturn, la desinversió en educació d’adults o la supressió d’algunes projectes d’innovació educativa provadament qualitatius. La gran enquesta al professorat elaborada el març de 2007 pel grup d’estudis d’USTEC expressava la gran desafecció del professorat, el qual considerava, en un 80 % que els alumnes sortien més cansats, i en un 67%, que detectava més conflictes a l’aula, només un 9 % la considerava “positiva o molt positiva” i un 84% la suprimiria. El mateix any, un grup de recerca associat a la UdG publicava un estudi encarregat pel propi Departament i basat en qüestionaris a les direccions. Malgrat el patrocini guvernamental, evidenciava els danys estructurals produïts en l’organització dels centres i la inutilitat pedagògica de la mesura. Poc abans de l’estiu, la Fundació Jaume Bofill, en un informe poc publicitat, s’expressava en termes similars. Les conclusions són inapel·lables. La sisena hora no tenia fonament pedagògic i havia provocat diversos “danys col·laterals” en el sistema educatiu.
Per tot això, si no té fonament pedagògic, no pot respondre a altra cosa que motivacions socials, de control social: acostumar als menors a estar més temps supervisats de l’estat. Construir ciutadans permanentment supervisats per adults i sense capacitat d’autonomia personal. Orwell no anava tan desencaminat. I els qui perseguien Orwell a Barcelona, per eliminar-lo, tampoc.
