En la majoria de tertúlies televisives i en
mitjans de comunicació convencionals (com si diguérem del “règim”) han
sovintejat opinions d’aquelles que més que oferir llum sobre el debat dels
transvasaments aporten fum perquè no s’hi veja del cas més allà del que els
convé. Hi ha hagut crides al sentit comú
per part d’alguns opinadors que, curiosament, decantaven la raó del sentit comú
cap al seu interès o privilegi; també han apel·lat a la solidaritat, com si
alguns foren rics de la cosa i es negaren a compartir-la amb el proïsme
necessitat; fins i tot hi ha qui ha exigit mà dura, “mesures impopulars” n’ha
dit, contra els qui s’oposen als transvasaments: autoritat és el que ha de
tenir un govern fort, ha recalcat, per a prendre mesures, encara que siguen
impopulars, a fi de construir el transvasament.
Tot plegat un deplorable espectacle d’embolica
que fa fort o, reconvertint al cas la dita espanyola, “a rio revuelto, ganancia
de manipuladores”. Però de forment ni un gra, i d’aigua clara, ben poca.
Ha estat el professor Pedro Arrojo, de
Posem sobre la taula l’efecte que ha tingut
sobre els rius altres transvasaments, i prenem l’exemple del riu Segura. Fa anys
ja que es va construir el famós transvasament Tajo-Segura i podem extraure algunes
conseqüències de tot plegat. Poca aigua ha arribat als camps de conreu a través
de les grosses canonades. Tanmateix, s’ha permès per part de l’administració
pública la proliferació de nombrosos pous il·legals que han provocat la mort
del riu Segura, convertint-lo en una immunda claveguera que ha tingut greus
conseqüències sobre la salut de les persones que viuen a la seua vora. Prenc ara
un exemple més proper, el riu Canyoles o de Montesa: trenta anys arrere era un riu
en què la gent hi podia prendre el bany: a l’assut de Vallès, al d’Annauir… Avui
és un barranc eixut, que només porta aigua com a conseqüència de les fortes
pluges de primavera o de tardor. Aquells indrets entranyables on podies beure
l’aigua sense escagarrussar-te, avui arrosseguen un munt de brutícia que, en
secar-se, tenyeixen la pedra de l’antic llit de colors putrefactes. No fa
encara molts anys, en el naixement del riu de Sants, a l’Alcúdia de Crespins,
hi brollava l’aigua cavallera; avui si no la pugen mitjançant motor no hi ha
aigua. És d’això del que parlem quan ens oposem als transvasaments: ens oposem
a intervenir sobre els rius de manera que es puga afectar la seua riquesa, el
seu equilibri natural i la nostra salut. Tenim massa exemples sobre la taula
per a obviar el greu futur que espera als nostres rius si consentim la
intervenció humana. Deixeu els rius en pau, doncs. No són “graners” d’aigua.
Contemplar d’aquesta manera els nostres rius és com veure un bancal d’horta
fèrtil i calcular quants habitatges amb piscina s’hi poden construir, o mirar una muntanya
pirinenca i dibuixar-hi tot de futures pistes d’esquí. La sensatesa no és
calcular els guanys econòmics que alguns deixarien de percebre si aplicàvem
polítiques de conservació i regeneració mediambiental, sinó considerar els
beneficis que té per a la nostra salut viure al costat de sistemes naturals
vius i no alterats.
Si alguns creuen que cal prendre mesures impopulars,
potser ja caldrien haver-les exigit per evitar el desbordament immobiliari.
Convertir la nostra costa mediterrània en un geriàtric de luxe, amb milers de
xalets amb piscina, per a europeus rics, hauria d’haver estat causa de debat, i
els poders públics haurien d’haver actuat en conseqüència –amb autoritat– atesa
la precarietat dels nostres recursos naturals. Però ningú no ha badat boca, ni
s’han pres mesures “impopulars” per tal d’impedir el malbaratament d’aquests
recursos escassos. Ja ho ha advertit el professor Folch que hem de deixar de
pensar i d’actuar com si fórem països rics en aigua. No ho som. I com a “rics
d’aigua” pensen molts dels opinadors que aquests dies demanaven “sensatesa” i “solidaritat”
a les gents de les terres de l’Ebre que s’oposen als transvasaments; “rics” que
no volen perdre cap ni uns dels seus “privilegis d’aixeta i piscina”.
Per tant, actuar amb sentit comú no és crear
infraestructures que han de permetre castigar encara més els nostres sistemes
fluvials, sinó posar fre i control al desenvolupament urbanístic actual,
prendre mesures polítiques per a un ús més racional de l’aigua i pensar més en
els qui vivim ací que no amb els negocis que es poden fer amb els de fora,
digueu-li turisme massiu (de sol i platja, de xalet i golf, de xalet i piscina,
d’esquí) o negoci urbanístic. Lo riu és vida. És així de clar. Si fots el riu,
fots la vida dels qui viuen al costat del riu. Aquesta és naturalesa el debat. I
al costats dels rius, hi vivim tots. Fins i tot els qui viuen a Barcelona i la
seua àrea metropolitana.
A banda d’això, la construcció dels
transvasaments (ho veig ara a la meua comarca amb la construcció del
Xúquer-Vinalopó) té un impacte sobre el territori molt negatiu. S’han hagut d’arrencar
milers d’arbres fruiters en plena producció per fer passar les canonades, com
ara volen fer amb la vinya pels terrenys per on hauria de passar la canonada del
transvasament Ebre-Barcelona. Vestim a uns i deixem despullats uns altres.
De més a més, és hipòcrita estar contínuament
alertant de les greus conseqüències del canvi climàtic, i quan toca aplicar
a casa nostra mesures de defensa mediambiental aleshores al canvi climàtic que li donen pel
sac.
