De la mateixa manera que desconec la seva obra literària, també desconec la ideologia política de l’escriptora Judit Pujadó. A vegades llegeixo les seves columnes al gratuït Metro. M’agrada força com escriu.
El passat dia 15 va publicar un article, Arran de l’aigua, inspirat en les escaramusses territorials pels recursos hídrics (un episodi cassolà a 057 La guerra de l'aigua: la batalla de Sant Cugat, amb un decret per entremig i una ferma oposició a les captacions puntuals), hi feia una reflexió interessant: “Primera constatació: això d’Espanya és molt cansat, esgotador. No sé, a hores d’ara, quin sentit té seguir desgastant-se mútuament. A efectes pràctics comporta un xuclador d’energies per a totes dues bandes que podríem fer servir per construir dos països amb cara i ulls, ben fets, sense rancúnies ni enveges estúpides. A hores d’ara la unitat ens surt molt cara i cansa, esgota”. A continuació canviava de tema i criticava (són - absolutament - criticables), raonadament, els polítics (espanyols i catalans) que patim, sembla ser que sense possibilitat immediata de recanvi.
(...)
Esgotament doble en el cas català per la perspectiva de fer per més endavant desfer: gastant una bona part de les nostres energies modernitzant o intentat reformar un Estat que precisament no ens permet ser nosaltres mateixos, amb el convenciment cada vegada més ferm i generalitzat que, ben aviat, caldrà desteixir, definitivament, a plena llum del dia, el tapís que Penèlope cusia mentre el Sol era alt, i desfeia quan la Nit s'ensenyoria del mar i de la terra ferma.
Nota. A la fotografia podeu veure les samarretes de les seleccions nacionals de Bordúria (un dels pocs països amb himne "illetrat") i Sildàvia, exponents de l'esportivitat i del bon veïnatge balcànic.
